Enviat per: Jordi | 22 Abril, 2010

Massa distant

Mentre el renou, com una onada llunyana, tot just començava a arribar, Marie estava al dormitori, asseguda davant del mirall de l’escriptori, allisant-se amb el raspall el pèl de la perruca que duia posada, amb uns gestos lents i rotunds. Amb la carn visible nevada per la capa de maquillatge i la piga correctament posada sobre la galta esquerra, resseguia les blanques ondulacions intentant-les redreçar, però, després de tants anys, ja s’havien tornat tant rebels que ara ningú podia corregir-les i convertien els seus gestos en intents fútils.  Aquell dia havia donat festa a tots els criats, no volia que prenguessin mal, ja havien patit prou tots plegats amb la mort del senyor de la casa.  Per això, quan la massa de ciutadans va esberlar la porta principal, no hi havia ningú per a oposar-lis resistència.

La massa es comportava com si estiguessin en un jardí laberíntic, corrents pels passadissos i obrint i tancant portes, però encara no trobaven el premi desitjat.  Comandava el grup un noi que duia un bastó de fusta de roure a la ma, que feia anar amunt i avall copejant l’aire.  Més endarrerit i contemplant-lo, hi havia Bernard Lapin, anterior vidrier i actual revolucionari.  A les escales que portaven de la segona a la tercera planta, la fusta dels graons trontollava sota les profundes trepitjades dels camperols.  L’infern era fusta grinyolant, el cel eines del camp en moviment i els llimbs eren plens a vessar d’homes i dones que fins fa quatre dies només sabien treballar la terra.  En arribar al final de les escales, es van trobar en un ampli rebedor amb dues portes.  El noi del bastó va obrir la primera i allí es van trobar, per fi, a la mestressa de la casa, que estava asseguda davant l’escriptori i es va limitar només a girar la cara cap a ells i mite-la, ni tan sols reacciona la molt barjaula.  Els primers del grup es van abraonar sobre ella, i el que va arribar primer li va fúmer una bufetada que la va fer caure a terra, ajudada pel pes del vestit.  I acte seguit, una tempesta de mans brutes, caps, braços arremangats i crits li va caure a sobre.  No, per l’amor de Déu, la perruca no me l’arranqueu, i tota la humanitat allí present funcionava amb el mateix ritme, puntades de peu, dolor, renecs, una ma que vola, més crits, una veu que s’apaga, l’escriptori que es tomba, el mirall que cau a terra i s’esberla en mil bocins i el reflex dels actes dels homes que esdevé així gairebé infinit.  Però no tothom estava ocupat creant nous temps.  Bernard no estava amb els seus companys.  Romania palplantat al marge del món i de la cambra.  Els braços li penjaven i els ulls li volien fugir d’allí però no tenien a on.  A terra, Marie es movia instintivament protegint-se el cap, però de cop i volta, sofrí una estrebada.

—La perruca!

Un antic forner sostenia amb la ma dreta el manyoc de cabells blancs brut i rebregat, presa inesperada de la seva caçera furtiva, i la massa va agafar en un tres i no res a Marie per tal de reunir-la amb el seu destí.  Enfilada primer i ajaguda després en una llitera de mans, va tancar els ulls, el seu cos perdé tota força, i van quedar penjant els seus cabells rossos naturals i la roba esquinçada mentre se l’emportaven d’allí.  En el dormitori, ja buit de crits, va quedar-hi només Bernard amb el desordre com a única companyia.  Mica en mica, li vingué de nou la vida i avançà per recollir del terra la perruca bruta, però a mig camí es quedà mirant al gros mirall de la paret.  I en ell hi veié barrejades imatges i vestigis d’altres èpoques (o eren d’altres vides?).  Bernard ajuntant-se amb els rebels en una nit de borratxera, oblit i convicció, anys i anys fent de menestral per quatre rals mentre li baixava la suor i li creixia el fel, el dia que, encara il·lusionat, va decidir anar a provar fortuna a la capital, de jove jugant i corrents pels carrers del poble empaitant a la seva amiga.  I el dia que els dos es van amagar durant una nit sencera al magatzem de perruques del pare d’ella, mentint després a les famílies.  Una nit inoblidable si no fos que després la oblidà.

Dins el dormitori, a Bernard Lapin se li escolà alguna cosa i també el que duia a les mans.  Marxà d’allí amb pas lent, creuant el llindar de la porta, endinsant-se en la foscor del laberint i preguntant-se si tindria sortida, les seves passes ressonant.  A dins, la perruca jeia a terra acompanyada de trossos de mirall.  Fora de la casa, la caiguda d’una fulla esmolada signava nous temps i els separava dels antics.

(Relat guanyador del III Premi d’Escriptura Creativa organitzat pel TR3SC i publicat en el núm.17 -maig 2010- de la revista La lluna en un cove)

(Il·lustració: obra de Daniel S. Limon)

Advertisements

Responses

  1. Felicitats!


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: