Enviat per: Jordi | 26 febrer, 2010

Primera persona singular

M’escolto.  M’animo.  M’apropo.  M’espero.  Em canso.  M’acosto.  Em repeteixo.  M’aturo.  Em penso.  Em penso massa.

M’albiro.  M’oblido.  M’engresco.

M’arrisco.

—Hola! —Digué Ell amb un fil de veu.

—Hola! —Respongué Ella amb una veu de fil.

—I què?  Així fa molt que ets aquí?

—Home, doncs sí, una mica —Diu Ella com assenyalant el que és obvi, obvietat que a Ell se li ha escapat per complet.

Ah, clar!, i ara com me’n surto, pensa, és que no m’hi havia fixat, però, el que volia dir és, apart de si fa molt que t’esperes, si ja havies vingut aquí abans.  Doncs no, és el primer cop.  Ah, igual que jo, que bé, pensa, i la sensació de tenir una cosa en comú amb ella l’omple.  Doncs mira, jo aquí m’agobio una mica i havia pensat en anar al bar aquest d’aquí al costat a prendre alguna cosa, que vols venir?, diu ell tirant de manual.  Home, és que a mi no em queda gaire per entrar, prefereixo quedar-me aquí.  Torpede ú fallat, ara a veure com t’en surts.  Ah, doncs jo també em quedo.  Però no havies dit que anaves al bar?  Sí, però tampoc en tenia tantes ganes, ja em quedo aquí, uf! això no ha colat ni de conya.  La cago.  Però insisteixo.  I vas a molts castings, tu?  Doncs sí, contesta aparentment sense gaire entusiasme, intento anar a tots els que puc, es tracta de guanyar-se la vida com sigui, i tu?  Jo, la veritat, és el meu primer, resulta que fa temps que tenia ganes de provar-ho i avui m’anava bé i he vingut a veure què passa.  Ah, així llavors vens a passar el dia?  Home, tampoc és això, només dic que el tema m’agrada i sentia curiositat i per això he vingut i…  Es clar, es clar.

Silenci.

—Irene García?

—Sí, jo mateixa.

—Val —tatxa el nom d’una llista —Ja pots passar.

Molt bé, doncs a mi ja em toca.  Sí, es clar.  Doncs que vagi bé, potser tornem a coincidir aquí més endavant, o potser en un altre lloc.  Sí…  El telèfon, el telèfon!  Quan tornes a venir?  Intent a la desesperada, time’s out.  Eh…, doncs no ho sé, ara entro i ja m’ho diran quan surti, no creus?  Ah, clar!  Torpede dos fallat, submarí i honor enfonsats.  Doncs apa, que vagi bé!  Gràcies, de res, apa adéu, adéu!

Em retiro.

Però ben pensat, tampoc era tan maca, no?  I semblava rareta.  Ara molt normal, sí, però segur que després té un caràcter inestable i emprenyador.  Segur que sí.

M’estimbo.  M’arrauleixo.  M’allunyo.

M’enganyo.

(petit homenatge a la novel·la Jo toco i tu balles, de Muriel Villanueva.  Si voleu saber de què va cliqueu aquí.  Si voleu llegir-ne una ressenya farcida de literatura, aquí).

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: