Enviat per: Jordi | 27 Octubre, 2009

La mirada de l’observador

The key, per Jackson Pollock

A mesura que un es va endinsant dins les sales laberíntiques del museu, va ensinistrant al mateix temps la mirada.  Al començament els ulls són analítics i observen i capten tot allò visual: colors, amplada del marc, disposició de les formes.  Però de mica en mica, la mirada racional va deixant pas a la sensitiva, de manera que un passa a veure-hi més enllà de les formes físiques, i les coses es veuen ja amb l’estómac.  I amb els pèls del braç.  Col·locat davant la tela, subtils impulsos acudeixen i cada quadre és un món diferent de sensacions i de matisos, i la sensibilitat i el talent de l’artista s’obren pas a través del temps.  Però que passa quan, després d’hores contemplant als mestres de la pintura, baixes al bar del museu mantenint el mateix tipus de mirada?  Doncs que llavors ja no veus una tapa de callos, un pintxo de carn o un tros de truita.  Segueixes veient barreges cromàtiques i determinant disposicions espacials, de manera que trobes que aquella tapa de croquetes hauria d’estar més a la dreta, que el significat de la sèpia no s’escau amb la metàfora del plat de mandonguilles amb pèsols mig buit (o serà mig ple?).  Endevines una disposició dels elements dins la cúpula plastificada del taulell, però no és estàtica, perquè va canviant a mesura que el contingut de les safates es va buidant i omplint de nou.  I el cambrer que no para quiet t’espatlla la composició, perquè desequilibra constantment l’harmonia que hi creus captar, i et demanes si el tros de pastís de poma que ara talla serà potser una metàfora d’alguna cosa que se t’escapa.

Però, afortunadament, aquest efecte no és perenne.  Al cap d’uns minuts, tot torna a lloc i recuperes la mirada diguem-li normal, i en sortir al carrer, tornes a veure cotxes, vianants, balcons blancs i cels blaus.  Les taques dadaistes i les línies surrealistes s’han quedat a dins el museu o, en alguns casos, estampades també dins l’ànima de l’observador.

(Títol de l’entrada plagiat a Marc Behm)

Advertisements

Responses

  1. Per això m’agrada la fotografia, congeles el temps. Allò que en un instant és perfecte i t’ho enduus amb un clic. Mai més serà igual.

    A mi em costa recuperar la visió normal… de fet no n’he tingut mai cap de visió normal. a partir de l’adolescència, quan vaig començar a ser vrític amb tot el que m’envoltava, ja vaig haver de dur ulleres. mal d’ulls? La meva visió normal és borrosa, miop… 😦

  2. Jo tampoc n’he tinguda mai, de visió normal, però ja m’està bé així. Intento tenir, i quan puc, també mantenir, una mirada no comuna que prové també de l’època de les ulleres, no se pas amb quins materials les devíen fer. Ara la meva visió ja no té el tel que em feia veure el món com un borrissol difuminat, però en el fons de les meves pupil·les, sospito que ho segueix sent!


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: