Enviat per: Jordi | 19 Octubre, 2009

Quatre notes alexandrines al voltant de destruccions

City of paper at night, per MindtoEye

Agora, d’Alejandro Amenábar.  Ja l’he vista.  I no m’ha agradat.  Trobo que el missatge que el director ens vol fer arribar, els horrors del fanatisme religiós, és tan clar i directe, que no deixa cap espai a hipotètiques dobles lectures ni a l’establiment de matissos.  Tots els elements de la història estan al servei d’aquesta idea generadora.  I no es que estigui en desacord amb ella, ans al contrari, però la sensació de que no em deixin arribar per mi mateix a una conclusió, sinó que sento que me la imposen i que m’ho estan donant tot pastat, no m’agrada.  En moltes altres pel·lícules el missatge que s’ens vol vendre també és molt clar, però com en tantes coses, això es pot fer amb més o menys gracia, i aquí crec que n’hi ha poca.  Mel Gibson va fer el mateix amb més sang i fetge a La pasión de Cristo (encara que ell criticava als jueus de l’epoca, però això és igual) i a ell sí que li van ploure pedres de tots costats!

Però tornant a Àgora, per vehicular el seu missatge, Amenábar utilitza la figura real d’Hipàtia d’Alexandria (entre 350 i 370-415), la primera dona matemàtica de la història de la que és té constància i que, efectivament, va acabar els seus dies linxada per una turba de cristians exaltats.  Pel que es veu a la pel·lícula, els cristians calen foc a la biblioteca d’Alexandria, però, la cosa va anar així de debò?  I si és que sí, va provocar això la desaparició definitiva de la famosa biblioteca?  Per sortir de dubtes consultarem un llibre indispensable sobre la matèria, Historia universal de la destrucción de libros, de Fernando Báez (Barcelona: Destino, 2004).

Pèrgam, la competènciaSegons diu, la biblioteca va ser creada al segle III AC per Ptolomeu I, un dels avantpassats de Cleopatra, i en els segles posteriors va viure èpoques d’esplendor, els erudits hi acudien en massa a consultar-hi els llibres, que llavors solíen ser papirs i també pergamins (encara que d’aquests n’hi havia sobretot a la biblioteca de Pèrgam, d’aquí els hi vé el nom, però això és una altra història).  Al 48 AC, en plena batalla entre romans i egipcis, el capitost romà, ni més ni menys que el gran Juli Cèsar, el mateix que acabaria enamorat de la reina Cleopatra, mana llençar fletxes incendiàries contra l’enemic i algunes es veu que no van assolir el seu objectiu.  Perquè sí, l’amor incendia els cors, això ja ho sabem, però en aquesta ocasió també l’edifici annexe a la biblioteca.  Resultat, pluja de cendres sobre la ciutat i 40.000 llibres menys.

Tres segles més tard, al 273 DC, altre cop les tropes romanes, aquest cop comandades per Aurelià, entren a sac dins la ciutat arrassant amb tot, biblioteca inclosa.  Per si això fos poc i per si encara quedava alguna pedra verge, uns quants anys més tard, al 297, les tropes, aquest cop de Dioclecià, perseguint a un usurpador fan tres quarts (un sencer, més aviat) del mateix, reconquerint la ciutat i cremant tot allò que troben, siguin homes o llibres.  Queda provat que sobretot, fa cremar tots els escrits sobre magia i alquimia, temorós que l’enemic pugui amb ells convertir el plom en or i així comprar més armes.  I Gaia també hi té alguna cosa a dir en tot això, perquè al 365, un terratrèmol devastador assota la ciutat amb un resultat de 50.000 morts i moltíssimes destrosses materials.  Com bé es veu a Àgora, al 391, una multitud exaltada de cristians entren al Serapeum (anomenat així en honor al déu Serapis), que era ja la única part de la biblioteca que encara quedava en peu, el destrossen tot i el converteixen, literalment, en un corral.  Sembla que això va ser la fi definitiva de la biblioteca, però circula una història que ens fa pensar que, al menys uns quants milers de documents sí que van sobreviure.  I és que a l’any 642 arriben al lloc els que hi faltaven: els àrabs, comandats per Amr Ibn al-As.  Tot i que alguns historiadors es postulen en contra d’aquesta versió, sembla que, en arribar i trobar allí ple de libres, Amr va demanar al seu Califa què havia de fer amb ells, i la resposta que va rebre va ser absolutament lapidària i d’una lògica espatarrant: “Si no parlen de l’Alcorà, llavors crema’ls, perquè són inútils.  I si parlen de l’Alcorà, llavors crema’ls, perquè d’aquests ja en tenim”.  Així que, si encara quedava allí algun document, ni que fos un trosset de pergamí brut i orfe de mirades, aquesta va ser la seva fi definitiva.  Tota aquesta història, novel·lada, apareix a El incendio de Alejandría, de Jean-Pierre Luminet, llibre molt recomanable.

Així que, què més dóna qui va ser l’autor material de la destrucció?  Entre uns i altres van acabar amb la biblioteca, i els més salvatges amb alguns bibliotecaris també.  Entre les contínues guerres i el desinterès, així va acabar la institució.  Afortunadament però, i fent l’ullet al seu passat, al 2003 les autoritats locals i la UNESCO van inaugurar la nova biblioteca de la ciutat que, esperem, no acabi els seus dies com la seva predecessora, cremant a les flames de l’oblit.

Aforisme d'Hipatia

un llibre que diu moltun llibre que diu molt

Advertisements

Responses

  1. Jo no l’he vista però en tinc ganes per saber com ha recreat el món clàssic.

    Un professor d’història deia que el que passa no depèn d’una sola persoan, sinó que són un cúmul d’esdeveniments el que propicien que les coses vagin d’una manera o una altra.

    No crec que els cristians fossin els únics responsables de la destrucció de la biblioteca com tu ben bé dius. ës el fanatisme, sigui el de la reu, l’estrella o la lluna.. o la de l’a`liga en el cas de Roma, el que més mal fa a la humanitat. Tot allò que sigui diferent al que uns quants estan entestats en què sigui la veritat absoluta és el que frena el desenvolupament del món. Condemnant-lo a la foscor del desconeixement.

  2. Hello!! jo com a acompanyant teu per aquesta peli ja saps que em va agradar!!
    Pero le falta algo…sus evidentes intentos de direccionarnos hacia su punto de vista se quedan en intentos, no acaba de concretar.
    Pero al menos es una superproduccion que tiene la mision impuesta por Amenabar de hacer ver, rigores historicos al margen, que los fanatismos religiosos son horribles, y que las religiones en si no lo son, ya que responden a un deseo de trascedencia que todos tenemos…pero a la practica se convierten en instrumentos de manipulacion de monigotes mentales que quieren tirar de los hilos de pandas de borregos…o sea, que estamos igual..yo alabo que se hagan peliculas asi, sean obras de arte o no, y que tengan trascendencia mediatica..ya que tristemente hechos como los que se pueden ver alli reflejados pueden pasar y pasan hoy en dia.
    Volviendo a la peli en si, cuando la veia me recordaba a esas pelis historicas/religiosas que hemos visto todos cuando eramos infantes, pero mucho mas real en la puesta en escena, aunque con menos alma.

    NOTA. en este teclado no me van los acentos!! no es que sea paleto!! esta mal configurado!!

  3. y era dificil superar tu rigor bibliografico y aportes historicos!!! aunque debo decir que creo que la historia tambien es subjetiva y depende de muchas cosas y datos, o ausencia de ellos, y mas cuando nos remontamos a esos siglos….


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: