Enviat per: Jordi | 20 Juliol, 2009

Fly me to the moon

The moonQuaranta anys ja de l’arribada de l’home a la lluna.  Però n’hi ha que hi van arribar molt abans.  El baró de Munchausen, per exemple, que hi va anar dalt d’una bala de canó.  I les tripulacions de Jules Verne/George Mélies ja la van trepitjar molt abans que els nordamericans inventessin les sigles NASA.  I Tintín?  Veritable precursor, el seu va ser un dels viatges més emocionants, llamp de llamp de mil rellamps!  També hi ha qui està sempre, o visita molt sovint, la lluna de València (aquest soc jo).  O qui demana la lluna en un cove.  Porta’m volant cap a la lluna, cantava Sinatra.  Estar de mala lluna.  Que no és el mateix que ser llunàtic.  Idea per a un personatge: si la lluna sempre ens ensenya la mateixa cara, pot fer Lluna el mateix?  Tenir una doble vida?  M’agrada.  Lluna de mel.  Però això ja no es porta gaire, darrerament.  La lluna d’un aparador.  I els lladres que es carreguen les de les joieries.  Un gup de malfactors que donen un nou significat al verb “allunar”.  És lícit això?  Entrar trencant un aparador amb tota la mala hòstia del món, provocant al mateix temps una entrada en el diccionari?  Les llengües evolucionen així, a batzegades i a cops de volant forçats?  Si qualsevol nit pot sortir el sol, qualsevol dia pot sortir la lluna?  Buf!  M’en vaig.  Em fa l’efecte que estic lladrant a la lluna.

Anuncis

Responses

  1. Jo flipo quan la lluna està plena i té aquella llum que de cop t’adones que és esfèrica, que és una megapilota, que ens pot caure a sobre… Ja està, la meva aportació 😀

    • La teva llunàtica aportació no és pas minvant. Il·lumina i és plena. O, fins i tot, creixent 😉

  2. De petit, quan veia la lluna de dia, creia que s’havia equivocat…
    Qautre dècades que la humanitat va arribar a la lluna… i a vegades penso que bona poart de la humanitat hi viu constantment. No e vull ni imaginar com deuen estar els preus dels pisos a llà dalt.

    Crec que la darrera frse és pròpia d’un llunàtic. Me’n vaig al llit.

    a10!

  3. Jordi, això de creixent… em recorda un croissant… però en quart minvant… perquè el “minvo” a queixalades!
    jajajaja.
    Ara sí, vaig a dormir!

  4. la lluna, la pruna… aquella que fins i tot sense sense ser plena no et deixa conciliar el son, imposant la seva claror, mentre intentes dormir a la intempèrie, allà al desert… aquella que, quan és plena, t’incita a retrobar-te amb amors passats, d’aquells que no convenen, perquè te la prometien en un cove, sense haver-los-la demanat… la que fa udolar els homes llop… la que ens altera la sang sense que sigui primavera… de la que, els que hi entenen, en fan un elixir… la que mou marees…

  5. La Lluna, sempre allà dalt, des de qualsevol punt del globus, la mateixa Lluna… Però a la vegada tant cambiant: amb somriure creixent, o plena, o tímida i amagada, o minvant… Sap que és el reflex d’un amor impossible, tot i que de vegades surt de dia per acariciar per sota els núbols al Sol… En fi, la Lluna… Val la pena parar-se una estona simplement per adonar-se que és allà escoltant les nostres peticions, i com no, val la pena deixar-nos endur per la màgia dels seus mites i llegendes…


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: