Enviat per: Jordi | 3 Juny, 2009

Una mirada als altres móns

L’editorial nord-americana DC té una sèrie de còmics agrupats dins l’etiqueta “altres móns” (elseworlds), a on sitúa als personatges insignia de la casa en entorns diferents als que estem acostumats a veure’ls i fora de continuitat, bé sigui en d’altres èpoques o bé en d’altres universos directament.  Es clar que, que el punt de partida sigui altament suggerent, no vol dir pas que el desenvolupament de la història estigui al mateix nivell.  Per exemple, el Superman: Kal (Dave Gibbons + José Luis García López), no és gaire bo, tot i explicar-nos el que passa quan la nau a on viatja Superman de petit no s’estavella a la nostra època, sinó en plena edat mitjana, època farcida de cavallers, senyors feudals i bruixots.  luz de gasDe més qualitat, sobretot pels dibuixos del creador de Hellboy, resulta ser Gotham: Luz de gas (Brian Augustyn + Mike Mignola), a on ens trobem que, en plena època victoriana de finals del segle XIX, un despietat assassí conegut com a Jack l’esbudellador fa estralls entre la població i sembla que l’únic capaç d’aturar-lo és un misteriós home-ratpenat que corre de nit pels teulats (cal dir de qui es tracta?).  També hi ha el Superman: Hijo rojo (Mark Millar + Dave Johnson), a on s’especula amb la possibilitat que la nau a on viatja l’home d’acer no cau al mig oest americà, sinó a la Ucrania dels anys 50, en plena Unió Soviètica.  Per tant, Superman és educat en els ideals del comunisme més pur i dur, és la nineta dels ulls d’Stalin i acaba esdevenint el gran líder polític que necessita la pàtria roja.  Un líder megalòman i amb superpoders que la única cosa que desitja és fer comunista a tot el planeta sencer.  No m’ha acabat d’agradar, la història és massa llarga, comença de manera realista (tenint en compte tot el realista que pugui ser que una nau extraterrestre s’estavelli a la terra), jugant bé amb les coordenades socio-polítiques de la èposuperman_red_sonca de la guerra freda entre els EUA i la antiga URSS, però acaba deixant enrera tot això per derivar, quasi de sobte, cap a la ciència-ficció més esbojarrada.  No m’he sentit còmode amb aquesta barreja de gèneres.  A més, quan d’una història t’interessa molt més un personatge secundari (el terrorista anti-sistema Batman) que no pas el principal, aquest Superman amargat en un paper autoimposat de salvador de la humanitat (com tants polítics!), és que ja no anem bé.  Però és significatiu el detall que només se’l veu somriure quan fa el que realment ha vingut a fer aquí i es deixa estar de deliris de grandesa: salvar a la humanitat de perills.

Però en general, totes aquests històries autoconclusives el·laborades per diversos autors, són interessants pel fet de veure com juguen amb uns personatges clàssics, gairebé arquetípics, i com els fan fer coses que no podrien en la continuitat de les seves sèries habituals.

Però el millor títol d’aquest gènere amb que m’he trobat ha estat JLA: El clavo (Alan Davis), que agafa el seu títol d’un paràgraf del Jacula Prudentum (1651), de George Herbert, un poeta galès, que traduït al castellà diu així:

Por la falta de un clavo fue que la herradura se perdió.
Por la falta de una herradura fue que el caballo se perdió.
Por la falta de un caballo fue que el caballero se perdió.
Por la falta de un caballero fue que la batalla se perdió.
Y así como la batalla, fue que un reino se perdió.
Y todo porque fue un clavo el que faltó.

otro clavoPer tant, el punt de partida de la trama, un clau tirat al bell mig d’una carretera polsosa de Kansas, és absolutament insignificant, però les seves conseqüències seran devastadores, i és que el cotxe a on viatgen els Kent, que són els que en la història tradicional troben i per tant eduquen al jove Superman, té pana per culpa del clau, per tant s’han d’aturar i mai trobaran la nau a on viatja el que hauria d’haver estat el seu fill adoptiu.  Així, el nen serà trobat per una altra familia i educat en uns altres valors, concretament, serà adoptat per una familia amish.  Per tant, viurà aïllat en la seva petita comunitat i separat de la resta del món.  Però l’univers superheroic no s’aturarà, i aniran sorgint diversos herois i brètols (i juro que aquesta és la traducció més ajustada que he trobat per a la paraula villanos) amb poders.  Però alguna cosa fallarà, perquè en un món superheroic a on no hi és el més gran dels superherois, la balança està desequilibrada i el conflicte, no ja entre bons i dolents, sinó entre humans i éssers extraterrestres amb poders (anomenats aquí metahumans) està servit.  I tot això per un clau mal posat (dels de ferro vull dir, eh?)!

Advertisements

Responses

  1. Mira que el món dels superherois no em tira massa, però m’has obert la gana de llegir aquest “Clavo”…

    Visca el brètol!

  2. no sé no sé…dir que Lex Luthor o el Dr Muerte són brètols…

  3. A veure, la definició de l’Enciclopèdia Catalana és

    Brètol:
    m i f, persona sense escrúpols capaç de qualsevol mala acció

    Per tant, al marge de si queda bé o no, el mot s’escau. Ara bé, si algú en troba un de millor que m’ho digui, que el faré servir encantat!


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: