Enviat per: Jordi | 22 Mai, 2009

Huracà de morts

Huracà de mortsI la fulla caigué a terra moguda pel vent de ponent. Més enllà de muralles, trompetes i soldats armats i emmurallats també, la tardor s’obria pas deixant a la vista (si és que quedava algú per a veure-hi clar) un paisatge ombrívol i inhabitual per aquelles contrades, d’altra banda tan alegres quan venia la primavera. Una estora de cadàvers conduïa a les portes del castell. Un silenci omnipresent regnava sobre la terra eixuta. Algun gemec humà ocasional en sortia debades de les seves entranyes esquerdades.

El capità d’infanteria Quork llanguia a terra nudrint-se dels darrers glops d’aire. Estirat de bocaterrosa, aproximà la mirada al sòl per trobar’s-hi, un cop més, amb la mateixa taca carmesí que també l’havia perseguit en somnis d’un temps ençà. El crepuscle ocre cridava i les orelles li dolien. Els cops de silenci esdevenien canonades i les canonades d’abans eren ara tatuatges de sutge sobre la seva pell resseca.

Feia molts anys que s’havia enrolat. Ell, tant poc amant de les armes com adorador de la poesia, rebutjava tot allò que tingués a veure amb mort, misèria i obediència cega. Però la Lena, amb qui compartia la vida, i els nens amb túnica blanca corrents tot el dia per casa necessitaven menjar. I la única manera d’aconseguir diners era apuntant-se a la campanya.

“Només seran uns mesos”

Com poden seguir fent tant de mal, si només són paraules?

De sobte, aquests pensaments foren arrabassats del capità Quork per un terrabastall que venia de tots costats. Semblava que encara hi havia algú viu que continuava la brega. Però la somnolència de vellut que el tenia atrapat era més poderosa que mil trons, i amb una ma somorta encara sobre el gèlid acer de l’espasa, que jeia a terra inerme com ell, i amb l’altre volent-se arrapar a la essència de totes les coses però sense aconseguir-ho, aclucà els ulls i es deixà anar de nou.

La seva primera campanya com a soldat ras va ser a ultramar. Encara té ben gravats al cos la por, la suor, els renecs i la sal coent ficada a la pell, als narius i al fons dels ulls. Milers d’homes embarcats disposats a tot per tal de seguir tenint un plat calent a taula al menys un cop al dia. Jornades i jornades de viatge interminable, balancejats per unes ones cruels que se’n reien d’ells a cada sotragada. I el cruixir de la fusta que embolcallava qualsevol crit de desesperació, aquella companya de viatge que saltava adesiara sobre els homes emporuguits, però mai agafant-los per sorpresa.

El que no hagués dit mai el capità quan encara no era capità és com, després de l’obligat bateig de foc, després que altres ànimes estigmatitzessin la seva per sempre, després d’aquell pes encaixat a les seves espatlles, com havia pogut seguir endavant. Més foc, més acer tallant l’aire invernal i esberlant els dies en mil bocins, cada un d’ells contenint una part d’allò que abans considerava tan valuós. I tants rius de sang, tants crits (que ja no deixaria de sentir mai més) i tantes converses inacabades, eren la única cosa que li quedava de molts companys. Fins que un dia fatídic, descobrí que ja no hi havia volta enrera. Ja s’havia acostumat a aquella vida. Per això, al finalitzar la campanya, podia haver tornat, sí, a casa, a recuperar allò que un cop havia estat seu, ara ja tenia els diners necessaris. Però li feia vergonya fer-ho, se li trencava l’ànima que els seus veiessin allò en què s’havia convertit. Per això, i perquè el color vermell ja li era familiar, es quedà durant una eterna campanya més.

I així seguí durant molt de temps. Fins que un dia, després de passar tota la nit anterior en vetlla buscant un reflexe vàlid en les estrelles, la sortida del sol carbassa el sorprengué assegut a terra recolzat sobre els genolls. I allí dalt del turó a on era, contemplà l’alba. I recordà que també la veia així des del finestró de la cambra, en el llit i abraçat a la seva muller, la seva ànima sadollada pel tacte de la pell d’ella. Per això, amb el darrer bri del que abans havia estat la seva persona, decidí tornar a casa. Molt més ric que abans. I molt més vell. Però al tornar, la noticia rebuda fou pitjor que mil bales de canó esberlant-li el cos. Els ullals de la bèstia caigueren i es convertiren en barrots.

Per això va tornar a marxar a la guerra. I en el vaixell se n’adonà que aquest cop era per sempre i que ja no podria tornar mai més. Per molts vaixells de retorn que agafés. I no podia perquè l’oratge tustant-li el front no el deixava. Perquè l’escuma blanca de la mar no havia estat mai tan esfereïdora. Perquè les panxes blanques que volaven dalt del cel proferien esgarips i li ratllaven els núvols. Perquè les ones esdevenien missatgeres no desitjades. I perquè ella ja no hi era.

La pesta, li havien dit. Tot havia succeït durant la seva llarga absència. No havia estat possible ni un adéu, ni una ma agafant-li la d’ella, ni un acaronament dels seus cabells, ni una carícia eterna pels anys compartits. Ni un acompanyament en el darrer sospir.

Ara, estès sobre la terra erma, el paisatge el feria. Un color etern se li estava posant a sobre i no li agradava. I un oratge esgarrifós el copsava de dalt a baix. L’Esquerda Eterna del seu camí s’engrandia i ell hi tornava a caure una i altra vegada. Però ara ho feia amb delit. Perquè sabia que ja no hi havien més camins. Havien estat segats, arrabassats del passat i del futur per una godalla negra i massa familiar. Es deixà anar, llambregant per darrera vegada cap endins. Les muntanyes omnipresents aquest cop no li digueren res, però d’una d’elles li arribà un udol de llop.

Feia molt poc que havia desembeinat l’espasa cridant i, apuntant-la cap als cels en un gest de soberbia imitada, havia jurat en fals que avui guanyaria el Bé, però ja no sabia a qui havia parlat. Només sabia que uns homes uniformats l’havien obeït i així començà l’apocal·lipsi.

En aquell moment, un vent mitològic arribà i se l’emportà. A ell o a tots, això ja no ho sapigué. Però tant era. Anà cap amunt. Per sempre.

Huracà de morts.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: