Enviat per: Jordi | 6 Mai, 2009

Eufòria

ecstatic man

L’home de la camisa de pana verda va sortir de l’administració de loteria núm.22 del carrer Pelai de Barcelona com un esperitat, cridant i botant. Després d’improvisar una samba en un pam de vorera, va romandre quiet durant un segón amb la mirada perduda i, de sobte, botà donant un cop de puny a l’aire, tot acompanyant-lo d’un llarg esgarip a on s’hi va deixar les cordes vocals. Llavors, va arrencar a còrrer, rient al mateix temps de manera estrepitosa, mentre esquivaba als estupefactes vianants. I ho feia aparentment sense rumb fixe, perquè de tant en tant reculava o, quan passava pel costat d’alguns escollits, s’hi aturava per mirar-los amb ulls inmensos, i els hi etzibava un bon crit just a un pam de la cara, cosa que, normalment, provocava l’esglai de les pobres víctimes. La gent del carrer se’l mirava amb cara de “i ara, què li passa a aquest?”, però a ell semblava no importar-li gens. De fet, semblava que ni tan sols veia a la gent, tan ocupat estava gesticulant i movent els braços amunt i avall, com si fes senyals a algun avió invisible que havia d’aterrar allí mateix d’un moment a l’altre. I seguint el seu eslàlom esquivant plataners, papereres i fanals, de sobte es trobà a una velleta en el seu camí.  S’hi abraçà, davant l’esglai d’ella, i s’hi posà a ballar un vals de ritme vertiginós, mentre la pobra dona es queixava i només feia que dir-li que la deixés en pau. Al cap de quatre o cinc giragonses, la va deixar i continuà la cridòria carrer avall, mentre la senyora jeia a terra demanant aigua del carme i un parell de persones trucaven amb els seus mòbils a urgències i alguna, directament, als mossos. L’home de la camisa de pana verda, corrents sense mirar, s’entrebancà amb una rajola trencada i anar a parar tot ell dins un bassal inmens, fent un esquitx monumental. Però, al incorporar-se i comprovar que estava xop de dalt a baix d’aigua bruta, això encara el va fer riure més fort. De fet, tan ocupat estava rient que, en sortir del bassal, no va veure el semàfor vermell, ja que es va agenollar al bell mig de la calçada amb les mans juntes cap enlaire, mirant cap al cel i amb un somriure d’orella a orella. Al que no li va quedar després cap somriure, però, va ser al conductor de l’autobús que passava en aquell moment per allí.

Advertisements

Responses

  1. Em va agradar molt aquest escrit i celebro que l’hagis recuperat penjant-lo al blog. 🙂

    Per cert, d¡on treus aquestes fotos tan xules amb que il·lustres els posts?

  2. Gràcies! Com a fotògraf soc bastant dolent, així que em deixo ajudar pel google imatges, i remeno allí fins a trobar-ne alguna que valgui la pena!


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: