Enviat per: Jordi | 22 Abril, 2009

El nus gordià

El nus gordià

Aquell dimarts catorze de juliol, en Marcel Rius va sortir de la seva feina a Roses com cada dia des de feia deu anys, però aquesta vegada no era com les altres. I és que a partir d’avui, ja no calia que hi tornés. Després de mesos i mesos del que el seu cap havia anomenat com a rendiment molt baix, havia estat finalment acomiadat. Així que aquell dia, trobant-se al carrer a les dotze del migdia, no se li va acudir cap cosa millor que anar a una caleta que coneixia molt aprop del poble, amb moltes roques i poca sorra, per a passejar-hi, sentía la necessitat que li toqués l’aire.

Va anar-hi amb el cotxe i un cop aparcat, caminà per sobre les roques. Li agradava sentir els esquitxos d’escuma ben propers i l’olor de salitre ficant-se-li pels narius. Pensava encara en tot el que havia passat, i reconeixia que, certament, el seu rendiment laboral havía baixat molt en els darrers mesos. I és que no estava passant per una bona època a casa i això l’havia afectat seriosament, fins al punt d’haver arribat en aquella situació que, en el fons, ja temia que podia produïr-se, perquè el seu ja ex-cap, sempre havia tingut fama de molt estricte.

I és que les discusions, però sobretot els silencis, amb l’Elisenda a casa seva ja eren, a hores d’ara, una constant. Tot havía començat amb una minúcia, amb una cosa sense importància, però que havia estat el detonant per obrir la caixa dels trons i per deixar anar tots aquells mots deformats per haver estat massa temps callats. I ara tenia ganes d’esbargir-se, de passejar acompanyat per l’estrèpit d’escuma marina petant davant d’ell. I avui bufava la tramuntana de valent. Caminava sense rumb fixe i la ment se li arrapà, de nou, a un fil de pensament gestat feia dies. I és que li estava donant voltes al fet de deixar córrer la relació, d’agafar les maletes i marxar (sí, això mateix, marxar, la mateixa situació amb la que tantes bromes havíen fet feia temps), però, quan més hi pensava, més s’embullava el cabdell i menys clar ho veia. Perquè era cert que la comunicació amb la Elisenda cada cop havia minvat més, però també era cert que ell ja no hi posava gaire de part seva perquè això canviés.

I així, tot passejant i amb la mirada perduda al terra, de sobte va distingir, entre algues seques i brutícies, un volum de paper rebregat entre les roques. Aquella bola groga descolorida li va cridar l’atenció i va agafar-la. La va tenir a la ma una estona, observant-la per tots costats, fins que finalment la va desplegar, i veié que el paper plorava tinta blava. Les línies que hi havia escrites eren pràcticament il·legibles per la humitat, però entre totes elles encara se’n podia distingir una:

“…i és que t’estimo molt, però no sé com dir-t’ho…”

Aquelles paraules, en aquell moment, li van fer el mateix efecte que un cop de martell al cap. I també alguna cosa dins el seu pit es va moure, com si quelcom hagués crescut durant una milèsima de segón per tornar inmediatament a lloc, però deixant-li de record el mareig del moviment. Copsat i sobrepassat per la inesperada troballa, s’assegué a terra de cara al mar i oferí cos, ànima i ment a l’oratge marí, que ara podia atravessar-lo. Les onades o les seves emocions, tant és, anaven i venien, cobrint-lo d’una cresta crepuscular de color ocre, però a la vegada suau, amable i animosa. I creient-se part d’un trencaclosques, cantava noves balades. I recordant tristos i decrèpits tràngols, ballava danses renovades…

Al cap d’un temps indeterminat, en Marcel, amb els ulls humits, contents i nous, i amb un sol de primavera dins seu, s’aixecà i anà cap al cotxe, disposat a anar a casa seva.

Feia exactament setze dies, l’Elisenda Domènech havia sortit de casa seva per anar al seu racó secret, al qual anava sempre que tenia necessitat de contacte amb la natura. Es tractava d’una petita cala, un regne de sal i roques a on s’en podia sentir la reina. I tan secret era, que ni tan sols havia parlat de la seva existència al seu marit en tots aquells anys de matrimoni. I de fet, ell era el motiu de que ara ella estigués allà, perquè feia temps que no passaven per gaire bons moments. Havíen intentar parlar del tema, sí, però quan més en parlaven, més s’acabaven distanciant l’un de l’altre. Així que se li va acudir que el millor sería escriure-li una carta, explicant-li els seus sentiments envers ell, i deixant-la després a casa perquè la hi trobés. I la va començar a escriure allà mateix, a la cala, però, a mesura que ho feia, el sol sense horari de dins seu s’anava ponent, anticipant-se al de fora, i el dubte anava prenent posicions dins d’ella, així que quan l’acabà, decidí que no la hi donaria. La va rebregar i la va tirar allí mateix, perquè així ni ell mai la veiés ni ella hi tornés a pensar. I se’n va anar a casa creient-se covarda i desgraciada, i amb el pensament que, amb aquest gest, només havia fet que allargar l’agonia en que s’havia convertit el seu matrimoni.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: