Recuerdo haber leído en algún viejo periódico o en alguna revista antigua una crónica que, relatada como si fuera real, contaba la historia de un hombre, de nombre Wakefield, que decidió marcharse a vivir lejos de su mujer una temporada larga.  Contado de manera abstracta, este acontecimiento no resulta muy raro; y tampoco debe ser tildado de pícaro o disparatado, sin la adecuada aclaración de las circunstancias.  Sin embargo, aunque lejos de ser el más grave, quizá represente el ejemplo de fechoría marital más insólito que se conozca.  Y, por otra parte, nos hallamos ante una monstruosidad tan digna de mención como cualquiera de las que aparecen en el catálogo de rarezas humanas.  Este matrimonio residía en Londres.  Fingiendo marcharse de viaje, el marido se fue a vivir justo a la calle contigua a su propio domicilio y permaneció allí más de veinte años sin que ni su mujer ni sus amigos supiesen nada de él, y sin que pueda hallarse asomo de razón a su decisión de autodesterrarse.  Durante todo aquel tiempo pudo contemplar su casa un día tras otro y vio con frecuencia a la afligida Sra.Wakefield.  Finalmente, tras este paréntesis tan largo en su felicidad conyugal —cuando su muerte se daba ya por segura, con su herencia repartida, su nombre totalmente olvidado, y cuando su esposa se había resignado hacía mucho, mucho tiempo a su madura viudedad—, entró una noche por la puerta tan tranquilo, como si solo se hubiera ausentado el día anterior, recuperando de nuevo su papel de amante esposo hasta la muerte.

(aquest és el magistral començament de Wakefield, de Nathaniel Hawthorne; il·lustració d’Ana Juan)

Li hagués volgut explicar tot.  Tot.  Però els seus ulls de seguida defugiren els meus.  Així, la frase finalment pronunciada: “cafè i donut, si us plau”, em va semblar una cel·la.  I encara que els barrots fossin de sucre i jo mateix n’esdevingués carceller, al cap i a la fi, barrots i carceller erem.  Un cop més, em pensava que hauria de postergar l’assumpte —que en aquestes alçades ja començava a ser realment enutjós—, però quan em va dur l’esmorzar, no vaig poder evitar el pensament (també ensucrat si voleu, us ho consento) que la vetllada, tal volta, prometia més del què jo mai hagués gosat esperar-ne.

Mai he estat un gran seguidor de Conan el Bàrbar (al principi, els camins de sang i fetge no m’agradaven; ara sé, però, que sí estan ben fets, no m’importa transitar per ells). Però sí, en canvi, em fascina la figura del seu creador, el texà Robert E.Howard, una persona que, vivint només trenta-un anys, va ser capaç de crear un personatge icònic (que no irònic, Conan va sempre al gra) que ha traspassat les fronteres del temps.  I no només això, també va imaginar una geografia sencera amb la seva història i regles pròpies; un món perfectament delimitat i organitzat on encabir al bàrbar (això sene parlar dels seus altres móns i personatges).  I, em pregunto jo, ¿com és possible que, en tan pocs anys de vida, creés i desenvolupés un món tan ric en matisos, només comparable als que va fer Tolkien (però aquest va viure fins als vuitanta anys)?  Una prodigiosa imaginació, és la resposta.  I molta capacitat d’observació.  Perquè el caràcter muntanyès i feréstec de Conan i companyia, Howard el treia de les tavernes texanes on anava a fer el whisky o el què fos, i de les batusses que allí acostumava a haver-hi dia sí, dia també.  En qualsevol cas, l’únic que sabem del cert és la darrera cosa que li va passar pel cap a aquesta persona d’imaginació descabdellada: una bala del calibre 38; disparada per ell mateix en no suportar la imminent mort de la seva mare, molt malalta i que el va seguir unes quantes hores més tard.

I aquesta mateixa bala, va ser la que van veure els camperols de les planures d’Aquilonia, quan passava pel cel, esquinçant-lo de dalt a baix i acabant per sempre amb la seva fam, desgràcies, esperança i tot el que tenien, tindrien o podien tenir; la mateixa que van veure en somnis els mags de la ciutat encantada de Shadizar; la que va acabar amb el senyor feudal de Zíngara i, de pas, amb el seu regne; la que tant anhelaven els governants eterns sobre els profunds penya-segats d’Hyperborea; la que va extingir totes les races de monstres marins del Mar Interior.  I els guerrers en el camp de batalla van aturar les seves lluites eternes i, uns mirant cap amunt i d’altres capcots, la sang va deixar de vessar i les espases es van congelar en un pause amb imatge tremolosa.  Tot això, tots aquests finals, totes aquestes desaparicions, per sempre més?  No.  Afortunadament, no.  Perquè tots aquests móns i personatges van reviure anys més tard quan, tant en el camp del còmic (sobretot Roy Thomas), com en el de la novel·la (sobretot L.Sprague de Camp), d’altres autors van agafar les regnes de les creacions de Howard, inventant noves històries i insuflant nova vida als personatges de sempre.

I tota aquesta tirallonga és per dir que, si us agrada l’aventura en estat pur, l’entreteniment ben fet i el respecte a un personatge que ja té vuitanta anys d’història, llegiu Conan: La leyenda.  Les seves noves aventures, les fetes ara, al segle XXI, valen molt la pena.  El guionista Kurt Busiek sap el que es fa i Cary Nord, amb llapis i sense entintar (a pèl, com aquell qui diu), dibuixa com vol.  Per Crom!

Mai hagués dit que un record,

en blanc i negre i mal emulsionat

, talment com les pelis de Súper 8,

podia ser només una intersecció.

Això era la Plaça de la Virreina per a mi

Fins que fa poc, sense anar més lluny

(i podria anar-hi si volgués, t’ho ben asseguro)

Doncs, deia, vaig descobrir-hi uns pots de pintura, sota una taula d’un bar, en una cantonada qualsevol, en un dia com un altre

I amb ells, vaig pintar un llenç que creia immutable

Ara groc, ara fúcsia, ara carbassa (i fixa’t que, amb les mateixes lletres, la paraula oculta que es forma és acabar)

I de fúcsia, en surt siau

I amb groc:

cor

—i no pas roc—.

Per tant,

(i ja té nassos que jo, dient-me Manel, et digui això)

((i no penso molestar-me gaire en separar els conceptes i si la majúscula no t’agrada, reina, te la confites))

Adéu Dolors.

Punt i final

Jo, illa de mi mateix, crec que he fet honor a aquest nom, perquè ja no duc la motxilla carregada a l’esquena, però encara la sento.  Però ep!, la mitologia, la mitologia!  Com sempre, és ella la que ens dóna la solució per a sortir-nos-en!: el laberint.  I el minotaure, que no és més que la part bestial de l’home que hi entra i que es perd i avança i retrocedeix i s’acaba entortolligant amb ell mateix, arquitecte i creador en temps pretèrits de despropòsits i del seu propi nus del qual, òbviament, només hi pot sortir ell, de la mateixa manera que (encara que això ni es diu ni s’explica als nens amb bata blanca de l’escola de pedra), també només hi pot entrar ell.  Però xst!, que és un secret!  Els altres creuen —de debò s’ho han empassat—, que hi poden entrar; realment n’estan convençuts, però s’autoenganyen amb pretextes que ni les mateixes velles del lloc s’empassarien i que, a més, titllarien de pretensiosos si els puguessin escoltar; i els rebutjarien de seguida, però no ho fan perquè tenen molt poques dents (i és per això que l’adverbi “esmoixinat” també s’ensorrà dins el mar com illa volcànica).  Però que tot això, laberint de paraules, no ens desvïi de la qüestió primordial, que és: i com rediantres es surt del laberint?  I el fil que porta a la roda de la màquina de filar n’és l’explicació i la llavor de tot plegat.  El fil i la dona.  Perquè és una dona qui et dóna el fil (i atenció que aquí l’accent no és tan important), Teseu fill meu, i no pot fer ni una engruna més del que ja està fent per tu.  Però aquest és un altre secret, encara que molt més obvi.  Ets tu qui ha de saber emprar el fil, única arma contra unes banyes d’ivori celestial que estriparien la Via Làctia si s’ho proposessin (però no ho fan perquè la seva feina és una altra, aquí a la terra, encara que això no treu que la banya esquerra estigui lleugerament esbiaixada cap al nord-est, la qual cosa fa que, quan el brau torça lleument el coll per a envestir en un gest que, segur, en d’altres circumstàncies hom podria considerar ben graciós i fins i tot bell, la banya apunti directament cap amunt, cap a la dotzena casa).  Tu has de saber emprar-lo.  O fes-te una forca amb ell i penja’t, si no ets prou home.  O arrenca’t els membres i, t’ho garanteixo, si el brau et troba ja no et farà res.  O, si vols, si tens valor, si goses, tu, heroi encara indigne de les consonants mudes, vés a per ell.  Enfronta-t’hi (encara que ja saps que no hi haurà confrontació, veritat?, sinó una abraçada bullint, però no bestial; forta, però no punyent; digne, que no imprescindible).  I és a partir d’aquí quan tu, Minotaure (perdó, Teseu), hauràs de llençar el fil (o potser era abans que ho havies de fer?).  Però no pateixis, car encara hi ets a temps.  De moment, tota aquesta confrontació succeeix sobre els caminois i canals d’un cervell de be del mercat del poble.  Ara ja estàs preparat?  Ja et sents prou valent?  Doncs apropa’t a ella i que dels seus pits brolli llet i mel i que formin dolços camins que seran, al cap i a la fi, on s’assentaran les bases de les parets del nou laberint.  El de debò.  Però no oblidis que tu ja tens el fil, fill meu.  I, sobretot, no oblidis que tu tens també el llapis.  Oh creador!

(escrit a una cambra de mala mort d’un hotel d’Iràklio en estranyes circumstàncies, amb una pica massa sospitosa a la dreta, una paret blanca al davant, una ampolla de Bacardi Breezer —que en realitat mai es va arribar a encetar— a l’esquerra, i un llit desfet al darrera.  I sense haver fumat res)

—Què t’ha sortit?

—El doble ú.

—Molt bé.  La tirada ja ha estat feta i, la teva sort, escrita.

—Que la puc repetir?  És que no els hi he donat el gir de canell que volia i…

—Impossible.  Les regles diuen que només es pot tirar un cop i prou.

—És que crec que, si hagués estat més atent, si m’hagués concentrat més en la tirada i en el meu gest, hauria sortit un altre resultat, molt més d’acord amb les meves possibilitats.  Tinc la impressió que aquest no m’escau, no s’adequa al meu tarannà i és, en notable manera, fins i tot antinatural.

—Entenc els teus retrets, però tot això és igual.  Una tirada i prou.  No importa en quines condicions es faci.

—I què vol dir exactament el doble ú?

—Un camí recte i llarg.  Una vida fàcil.  Amb dificultats, es clar, com les tenen totes, però el doble ú et dóna la força necessària (i fins i tot més encara) per a eliminar-les amb escreix.  Així mateix, et proporciona els trets de caràcter de l’empenta, la iniciativa, un gran orgull i molta capacitat de lideratge.  Armes més que suficients perquè aconsegueixis tot el que et proposis.

—I ja està?  Això és tot?

—Sí.  Això és tot.  Què més vols?  Molta gent mataria per obtenir aquests dons.

—I l’amor?  I la companyia?  On queden?

—Amb aquesta tirada, queden descartats.

—Però, i sí…

—He dit descartats.

—Però no ho entenc.  Si he de renunciar a aquestes coses, què hi surto guanyant?  Perquè, més tard o més d’hora, ja m’assabentaria de les meves qualitats de lideratge.

—Suposes massa.  Ara coneixes la teva tirada i això és molt més del que la majoria de mortals arribarà a conèixer mai.  Et sembla poc?  Saps quin és el teu camí i ja no existeix cap possibilitat d’error (a no ser que tu el vulguis experimentar, es clar).  No hauràs de cercar endebades, no t’entrebancaràs, no perdràs anys i panys.

—…

—Què, doncs?  M’emporto els daus i ho deixem córrer?

—No.  Accepto.

I vàrem encaixar com a senyal ineludible que el pacte quedava segellat per sempre.  I ell va agafar els daus i va guardar-se'ls, en una bosseta beix amb una veta de purpurina vermella, pel proper jugador que trobés en el seu camí.

I ara potser us penseu que això és tot i que ell va guanyar i jo vaig perdre.  Bé, pot ser.  Però tot es relatiu, sabeu?  Perquè el meu interlocutor, sí que és cert que va creure's guanyador, però el que llavors no sabia (encara que més tard sí que en va tenir coneixença, o al menys aixi m'ho van fer arribar els meus aliats) és que jo no estava jugant pas al seu joc, sinó al meu.  Jo estava jugant al mentider.

Era una madrugada tranquila. La oscuridad cubría el pueblo y se estaba bien en cama. El verano henchía el aire, el viento soplaba adecuadamente, el aliento del mundo era largo, tibio y lento.  Bastaba levantarse y asomarse a la ventana para saber que éste era realmente el tiempo primero de la libertad y la vida, que ésta era la madrugada primera del estío.

Douglas Spaulding, de doce años, abrió los ojos y dejó que el verano lo meciera perezosamente en su corriente nocturna.  Acostado, sintió que cabalgaba en los elevados vientos de junio, con el alto poder que le daba el cuarto abovedado de un tercer piso, en el edificio mayor del pueblo.  De noche, cuando los árboles eran una única ola, lanzaba su mirada, como la luz de un faro, sobre enjambres de olmos y robles y arces.  Ahora…

—Oh… —susurró Douglas.

Todo un verano que atravesaría el calendario, día a día.  Como la diosa Siva en los libros de viaje, vio unas manos que iban y venían, recogiendo manzanas ácidas, melocotones, y ciruelas de medianoche.  Se vestiría de árboles y arbustos y ríos.  Se helaría, alegremente, en la puerta escarchada de la casa de los helados.  Se tostaría, felizmente, con diez mil pollos, en el horno de la abuela.

Pero ahora lo esperaba una tarea familiar.

Una noche, todas las semanas, dejaba a sus padres y su hermanito Tom, que dormían en la casita de al lado, y subía aquí, por la oscura escalera de caracol, a la cúpula de los abuelos, y en esta torre de brujo podía dormir con truenos y visiones, y despertar antes del cristalino tintineo de las botellas de leche, y celebrar su ritual mágico.

De pie, ante la ventana abierta en la oscuridad, Douglas aspiró profundamente, y sopló.

Las luces de la calle se apagaron como velas en una torta negra.  Sopló otra vez y otra vez, y las estrellas empezaron a desvanecerse.

Sonrió.  Apuntó con el dedo.

Allí, y aquí.  Ahora aquí y aquí…

Las luces de las casas parpadearon lentamente y unos cuadrados amarillos se recortaron en la pálida tierra matinal.  Un rocío de ventanas se encendió de pronto, a lo lejos, en el campo del alba.

—Bostezad todos.  Todos arriba.

El caserón se movió en el piso bajo.

—¡Abuelo, saca los dientes del vaso!

Esperó un momento.

—¡Abuela, bisabuela, freíd las tortas!

El aroma caliente de la mantequilla subió por los callados pasillos y visitó a los pensionistas, los tíos, los primos.

—Calle donde viven los viejos, ¡despierta!  Señorita Helen Loomis, coronel Freeleigh, señorita Bentley, ¡tosan, despierten, tomen sus píldoras, muévanse!  Señor Jonas, ¡enganche su caballo, saque su carro!

Las casas descoloridas en la barranca del pueblo abrieron unos taciturnos ojos de dragón.  Pronto dos viejas resbalarían en la Máquina Verde por las avenidas matinales, saludando a todos los perros.

—Señor Tridden, ¡busque su carreta!

Pronto, echando chispas azules, el tranvía del pueblo navegaría por las calles de márgenes de ladrillos.

—¿Listos, John Huff, Charlie Woodman? —murmuró Douglas a la calle de los niños—.  ¿Listas? —les dijo a las húmedas pelotas de béisbol en los prados, a las hamacas que colgaban vacías de los árboles.

—Mamá, papá, Tom, despertad.

Los relojes despertadores sonaron débilmente.  El reloj de la alcaldía retumbó sobre el pueblo.  Los pájaros saltaron de los árboles, como una red echada al aire, cantando.  Douglas, director de una orquesta, apuntó al cielo del este.

El sol empezó a levantarse.

Douglas cruzó los brazos y sonrió con una sonrisa de mago.  Sí, señor, pensó, todos saltan, todos corren cuando grito.  Será una estación maravillosa.

Chasqueó los dedos por última vez.

Las puertas se abrieron de par en par.  La gente salió de las casas.

Empezaba el verano de 1928.

Capítol I d’El vino del estío (Dandelion wine, 1957), de Ray Bradbury (traducció de Francisco Abelenda)

La gràcia de qualsevol narració de viatges (en format prosa, còmic o el que sigui) és el punt de vista de qui la narra, una mirada personal i intransferible.  Ja a la primera pàgina d’Una judía americana perdida en Israel, l’autora americana Sarah Glidden ens adverteix que tot el que llegirem serà la seqüència sencera del viatge que va realitzar a la terra promesa, amb els únics buits a la història que es puguin atribuir a la memòria.  I en efecte, així és, perquè veiem a personatges fent coses que no s’acaben d’entendre ni se’ns donen més explicacions del seu comportament, pel fet que ni la mateixa autora les coneix (no va poder, o no va voler, preguntar-li’s).  Per tant, adoptem el mateix punt de vista que ella, el d’un turista en terra estrangera.  La història del seu viatge comença amb el programa de dret de naixement al qual es va apuntar, un programa organitzat per una fundació, a càrrec del govern israelià, que consisteix en pagar un viatge al país a tots els jueus que no hagin nascut allí, per tal que puguin així conèixer les seves arrels.  Ella és descendent de jueus, però religiosament no practicant i simpatitza amb el poble palestí.  Però decideix embarcar-se per tal de conèixer de primera mà, el conflicte israelo-palestí (encara que sigui a través del prisma d’un tour operator).  I, un cop allí, a la noia se li remouen coses.  I, de rebot, també a nosaltres, lectors.  Perquè el seu viatge recorda als que tots hem fet, portats d’un lloc a l’altre com un ramat, en un bus amb aire condicionat i a cops de xiulet: viatges que tenen la dubtosa capacitat de convertir meravellosos monuments en simples atraccions de parc temàtic.  Sí, el còmic arriba al lector per la seva honestedat —perquè està escrit des de les vísceres— però, al mateix temps, deixa també molt d’espai a la reflexió.  Però no, no assistirem a cap catarsi, les idees pro-palestines de la protagonista seran les mateixes al final de tot, la qual cosa no treu que passi per una muntanya russa emocional, que dubti d’ella mateixa i que es pregunti coses que fins ara mai s’havia qüestionat.  Descobrirà que hi ha israelians que estimen el seu país però, al mateix temps, reneguen de moltes de les accions del seu govern, s’emocionarà al Museu de l’Holocaust, ens explicarà quin és l’orígen de que la gent recolzi el front al Mur de les Lamentacions, compararà sempre la versió dels fets tal com surten als llibres d’història, amb la que li expliquen els guies (i poca cosa a veure, d’altra banda).  Tot això i més, fa que l’obra sigui molt recomanable i al mateix temps, ens fa girar els ulls sobre l’inacabable conflicte de l’Orient Mitjà més enllà dels titulars dels diaris.  I com a curiositat, al tractar-se d’una narració autobiogràfica, la noia confessa en una vinyeta (presidida per una senyera), que va venir a viure un any a Barcelona, just quan en el seu país va ser reelegit George Bush Jr., aquell que es creia xèrif i que els EUA eren la seva planura particular.  Impossible no simpatitzar amb ella.

Així, així, bufa, bufa, no t’aturis ara, que això s’ha de seguir inflant!  Més, més, encara hem de fer-la més gran!

No.

No m’agrada que s’utilitzi l’expressió bombolla immobiliària per a definir l’especulació salvatge i caníbal que pateix el sector.

perquè és que les bombolles,

les de debò

les que suren per l’aire i reflecteixen arcs de sant martí de corbes impossibles i solen tenir a un nen rialler al darrera

no s’ho mereixen.

Fa una pila d’anys, els antics haguessin vist en això un mal presagi.  Aquí ni s’hauran immutat, esclar, però estaria bé al menys un gest, ni que sigui doblar la ració de pa i aigua de la Democràcia (la de veritat, vull dir, la que està engarjolada des de fa tants anys, i no la seva germana borda que es passeja pel món —hi ha qui l’ha vist fent cantonades— amb un vestit que no és el seu).

La dita del títol, segons el savi Joan Amades, fa referència “a la persona que té un pacte estret amb algú i que no pot eludir”.  I així mateix deu haver estat la relació del darrer guionista de Daredevil, Andy Diggle, amb l’editorial Marvel, que és qui paga, perquè si no, no s’explica la poca traça que ha lluït en l’escàs any i mig que ha durat a la col·lecció.  I no va pas començar malament, no, traient al personatge del seu habitual entorn urbà novaiorquès, en els números 501 al 507, per portar-lo molt lluny, fins al Japó profund i feudal, cau de mafiosos i d’intrigues de palau.  I a sobre, hi arribava en qualitat de líder d’una secta de ninjes assassins, cortesia de l’anterior guionista, Ed Brubaker, del qual ja n’hem parlat anteriorment.  I en aquesta situació raïa el més atractiu de la proposta: podria, una persona bona com ell, mantenir ferma la seva moral envoltat de tanta mala gent o, pel contrari, acabaria cedint als mals instints que tots portem dins?  Però, ah amics, aquí s’acaba el bo, perquè en els números següents, del 508 al 512, que és on es desenvolupa la infame minisèrie Shadowland, l’heroi s’acaba passant finalment al costat fosc de la vida com un Lou Reed qualsevol: esdevenint un tirà, girant l’esquena als seus amics i atonyinant a tot el que gosi portar-li la contrària.  I la veritat és que ens agrada veure com algú cedeix als seus baixos instints, al marge que mai l’havíem vist així.  Serà un pas endavant en l’evolució del personatge?  I, anant un xic més enllà, podríem dir que ens trobem davant d’un fidedigne retrat de la condició humana, de com una ànima noble pot cedir a la foscor allotjada en el seu propi cor?  Doncs no, amics, perquè al final de la saga, se’ns explica que totes les dolenteries que el personatge ha fet, han estat causades per un dimoni japonès de temps pretèrits que resulta que l’havia posseït.  Ole tu!, visca les solucions pintoresques i inversemblants a trames que prometien!  Ah, però això no és tot, encara és possible caure més baix.  Perquè després de la visita del personatge al pou de les seves foscors, bé s’ha d’aixecar ni que sigui agafat al poal, i això s’explica a la minisèrie Daredevil: Reborn, obra del mateix guionista i que es suposa ha de ser una història de redempció, purificació de l’anima i bateig del cos (seguint amb la metàfora aquàtica del pou).  Té quatre números per a fer-ho, ànims Andy!  Però, oh!, resulta que aquesta saga és encara més fluixa que la anterior i esdevé més plana i sosa que un plat d’arròs bullit.  Tot el procés de deixar al personatge nou de trinca i més content que un gínjol, oh miracle, es produeix a les darreres tres pàgines del darrer número, a conseqüència de la xerrada amb un nen, que és la que obra la miraculosa transformació, visca!  En fi, que tot plegat és tan forçat i d’un nivell tan baix, que fa de mal explicar.  Però el pitjor de tot, és que el guionista no és que sigui dolent, no li considero pas.  El que passa és que, des que va entrar a la sèrie, ha seguit els criteris editorials que li han dictaminat què fer amb els personatges (pel mateix motiu, el guionista de Thor va plegar).  O sigui, que el van fitxar per fer el que li diguessin, fos bon minyó i parés la mà a final de mes.  Que em sembla molt bé, al cap i a la fi la Marvel, com tota empresa, té interessos comercials, però llavors que no ens ho venguin com “hem fitxat a un gran guionista”, perquè això és com fitxar a un gran davanter centre i prohibir-lo passar de mig camp en amunt.  I ara veiem que tota aquesta lamentable etapa, només ha servit per a preparar el rellançament del personatge, que al juliol tornarà a començar des del número 1, a càrrec de Mark Waid, Paolo Rivera i Marcos Martín, gent de provada solvència, però a veure què faran aquí.  De moment, tenim la portada, molt ben feta i que posa especial èmfasi en els sons que l’heroi percep (no oblidem que és cec).  Però jo ja no em fio ni un pèl.  Ni quatre.

—¿Entiende algo de psiquiatría? —preguntó Tracy.

—Psiquiatría, no —dijo el doctor Pingitzer—.  Gente, un poco.  Muy, muy, muy poco.  Cada año, cada día, menos, menos, menos.  ¿Por qué?  La gente es difícil.  La gente es gente.  La gente es diversión, juego, imaginación, magia.  Ajá.  La gente sufre, la gente enferma, la gente se vuelve loca, a la gente la hieren, la gente hiere a la gente, la asesinan, se asesina a sí misma.  ¿Dónde quedó la diversión, dónde el juego, dónde la imaginación, dónde la magia?  Odio la psiquiatría.  Amo a la gente.  Gente loca, gente hermosa, gente herida, gente enferma, gente destruida, gente hecha añícos; la amo, la amo.  ¿Por qué?  ¿Por qué la gente pierde la diversión, el juego, la imaginación, la magia?  ¿Para qué?  Ajá.  ¿Dinero? —Sonrió—.  Eso creo.  Dinero.  ¿Es amor, este dinero?  ¿Es belleza, este dinero?  ¿Es diversión, este dinero?  No lo sé.  Se acabó la diversión.  Hora de trabajar.  A trabajar.  Tigre.  Tigre.

El tigre de Tracy (William Saroyan)

No, si us plau, una altra vegada, no!  Ja torna a venir, una oca blanca de coll quilomètric, i ara ja sé el què passarà, el de sempre, vindrà a mi i m’arrencarà els ulls i llavors estaré cec (si és que no ho estic ja) i dependré dels altres per existir.  I moriré de nou, només per renéixer sense cap, sense seny i sense paraigües que m’aixoplugui d’aquesta maledicció!  No, si us plau!  Ho estic notant, les forces se me’n van, em cauen a terra, reboten i m’emboliquen en una boira rosa que, sí, és agradable, però també tramposa, perquè, ho se, m’enganyarà, em prendrà el pèl i tot el que tinc i la meva imatge desapareixerà, només per reaparèixer en els rostres dels altres: els seus ulls incrèduls, les seves boques obertes i mentideres i els seus fronts plens de mi.  I cada arruga un camí que mai faré.  I veig el meu passat, un camió que vol envestir-me i ho acabarà fent, i miro sense ulls i noto que tinc una brúixola a la mà.  I vull, desitjo, anhelo amb totes les meves forces que assenyali el nord, però no ho fa, m’enganya, es mou una mica (sé que ho fa per donar-me falses esperances), i sempre acaba assenyalant-me a mi.  A mi!  Quina ironia!  Si aviat ja no n’existirà res, de mi!  Em fondré un cop més dins la boira i torna a començar una altra volta.  I fins quan?  Ja tinc les mans fredes, puc notar-ho.  I si al menys m’estigués dessagnant, seria quelcom d’heroic.  Però ni això.  Veig núvols que m’embolcallen.  Sé que la veïna parla, m’arriba la veu del celobert, però no la puc escoltar.  Me’n vaig.  Fins quan?  No, si us plau, una altra vegada, no…

I Genís, un cop despert, va donar la volta al tauler i, després de rumiar-s’ho ben bé mitja hora, va realitzar un agosarat moviment d’atac amb el cavall que desprotegia el seu flanc dret, però no creia que ell fos tan bo com per adonar-se’n a la següent jugada.

No, si us plau, una altra vegada, no…

I així ho vaig fer.  I sobre la taula hi van anar a parar les claus del cotxe, un mocador usat de paper, un embolcall d’un caramel de menta i una història per explicar.

—Molt bé —em va dir el paio alt mentre el seu company seguia apuntant-me a la ròtula amb la Beretta 92; no sabia que no calia: el ciment ja era sec.  Saps que això és el final, veritat?  Sí, li vaig respondre.  Aviat estaràs llest, nano.  Aquí tens un full de paper i un bolígraf per si vols escriure les darreres voluntats o el que sigui.  Tens deu minuts.

I va marxar.  El de la Beretta va dubtar, però a la fi, també va anar amb ell.

Com que els pares són morts, no tinc fills i els propparents no volen veure’m, suposo que la nota hauria d’haver estat per a la Marleen.  Però no em va semblar just.  Ella ja coneixia els riscos de la missió.  Per tant, tot el que li havia de dir ja ho vaig fer en el seu moment.  Però, si no li deixo la nota a ella, a qui ho puc fer?  No cal rumiar-hi més, Lector, aquí tens la resposta.  Perquè aquesta és la nota que deixo.  T’he introduït breument als fets que m’han dut fins aquí perquè sàpigues d’on surt l’escrit que ara tens al davant.  Un cop l’acabi, els diré a aquests pallussos el gremi dels quals té una estranya concepció de l’honor, que facin amb ell el que vulguin: que el donin al primer desconegut que trobin.  O que el pengin d’un fanal.  O ficar-lo dins una bústia anònima.  O sota la primera porta que se’ls acudeixi.  O que el donin a un conductor distret aturat en un semàfor.  Però que sobretot, sobretot, s’assegurin que, al menys algú, el llegirà.  Si no és així, res tindrà sentit i esdevindria un fracassat.  Com sempre.  Però aquesta és una altra història.  No hi ha temps.  Sento un renou.  La porta s’obre.

(Juan José Millás ho fa molt millor)

Massa sovint, els periodistes esportius utilitzen l’expressió victòria pírrica quan volen fer referència a que un equip ha guanyat, o bé de forma agònica o bé per la mínima, a un altre.  Però, segons indica molt bé el calendari Maragall d’enguany (per ser exactes, en el full del dia 11 de març), l’adjectiu pírric no vol dir això.  I de fet, no, tampoc és cap referència al davanter del Real Madrid de temps pretèrits, José Martínez Pirri.  En realitat, el significat de l’expressió ve de la història de Pirros, rei de l’Epir entre els segles IV i III AC, de quan es va enfrontar amb les tropes romanes a les batalles d’Heraclea i Asculum.  Els seus exèrcits van guanyar ambdues batalles, però el cost en vides humanes va ser tan alt que es diu que, en acabat, el rei va declarar: “Una altra victòria així i torno tot sol a casa”.  Per tant, una victòria pírrica no és guanyar 1 a 0 de penalti i en el darrer minut, sinó fer-ho 4 a 0 però que se’t lesioni la màxima estrella, te n’expulsin a dos, et clausurin el camp i al massatgista li agafi una rampa.  Per exemple.

Fins ara, David Mazzuchelli tenia en el seu deure l’adaptació en vinyetes de la novel·la de Paul Auster Ciutat de Vidre i el dibuix d’un dels millors Batman de la història i del millor Daredevil.  I ara, després de quinze anys de silenci creatiu, torna amb la seva primera novel·la gràfica com a autor complet, Asterios Polyp, escrita, dibuixada i planificada by himself (la grandària del volum i la utilització de paper reciclat també són cosa seva).  Però, què i qui és Asterios Polyp?  O millor dit, què te l’obra que la fa tan bona?  És la història d’un professor cinquantí al qual un dia se li crema l’apartament de luxe on viu i la única cosa que se li acut és agafar el primer bus que passa i baixar-se en un poble de mala mort, on tornar a començar des de zero fent de mecànic.  Estrany?  Potser sí, però no tant com el fet que el narrador que ens introdueix en els fets sigui el seu propi germà bessó nonat que morí durant el part i que ens parla des de vés a saber on.  A partir d’aquí es desenvolupen dues línies narratives: present i passat.  A cop de flash-backs, veurem (i tal vegada comprendrem) els motius que han dut a Asterios a tan dràstica decisió, principalment una relació de parella que no va funcionar.  Però la grandesa de l’obra rau en com l’autor empra l’art del còmic per a mostrar els sentiments dels personatges.  Així, en una discussió amb la parella, el diferent traç emprat en un i altre, ja ens indica que allò no rutlla (veure exemple).  O bafarades entortolligades ens mostren, sense dir-ho, un apropament entre ambdós.  Per no parlar de l’ús magistral del color, cada personatge té el seu propi i la combinació dels mateixos (espectacular, el final) també ens indica coses.  I l’arquitectura dels espais, tant interiors (el disseny de les formes) com exteriors (les pròpies vinyetes), també té un pes molt important dins la concepció de l’obra: no cal oblidar que el mateix protagonista ensenyava arquitectura a la universitat, però era un arquitecte de dissenys —un teòric— ja que mai cap projecte seu va anar més enllà del paper per consolidar-se en el món tridimensional (serveixi això també de metàfora).  Tot, amb uns personatges absolutament propers que gairebé pots tocar, i la guinda són quatre pàgines magistrals on queden palesos, i sense paraules, tots els aspectes de la vida en parella.  Imprescindible.

I estava jo, intentant passar l’estona, quan m’ha donat per pensar i donar-li voltes al tema mateix de les estones.  Perquè, estaria bé tenir un rellotge que, en comptes de donar les hores, donés les estones (i de pas, les gràcies), no?  El problema, però, seria quan la gent et demanés l’hora i els hi responguessis coses com ara “són tres estones i quart” o bé, “falta una estona per en punt”.  Probablement, no t’entendrien.  Però és igual, perquè el que aquest instrument proclamaria és la importància de l’estona, mai prou valorada.  Amb elles al poder, si en podríem fer de coses!  Podríem estonejar tunejant tunes (pels carques) o iTunes (pels moderns) o bé perdre l’estona en el que ens donés la gana i trobar-nos-la de sobte i posar-nos contents!  I no oblidem estar una estona a Stonehenge, que ja seria el súmmum!

Però es clar, tot és inventar quelcom i de seguida, ai las!, han de sortir-hi patologies associades, la nostra societat és així.  En aquest cas, l’estonafilia, que s’aplicaria a la gent que no pot veure a les estones i sempre estan ocupats fent coses per tal d’evitar-les: vinga, vinga, més, més!  O sigui, l’executiu estàndard.  Es clar que no podem oblidar l’altra cara de la moneda, i és que això també faria sorgir una nova ocupació: els estonaterapeutes, que serien gent armada amb bates blanques (que això sempre dona una pàtina de seriositat) i grossos rellotges metàl·lics que farien molt soroll (que òbviament, seria “tic, tac” perquè si fessin “píii, píii!” llavors serien olles exprés).

I què tal crear bancs d’estones?  Així, amb les que et sobressin, podries ingressar-les i recuperar-les en voler per fer amb elles el que més et plagués!  I amb interessos!  Però, es clar, la paraula banc fa repelús, ho entenc.  Per no parlar de quan el banquer et recordés que estàs en estones vermelles, quin mal tràngol!  I comerciar amb elles?  Vagi a l’estoneria més propera, avui oferta, pagui dues i se n’emporta tres!  No, tampoc.  És un producte altament personal i, sobretot, intransferible.  Jo, amb l’estona d’un altre, no sabria ben bé què fer-ne (al marge que trobaria de molt mal gust fruir-la jo i no pas ell), així que no, tampoc.  Idea descartada.

Però, es clar, anant encara una mica més lluny, suposa que avui tens un mal dia, estàs espès i et sents les mans de marbre, quan vas i agafes l’estona que t’havies guardat tan curosament per ara, quan, catasclan! (onomatopeia estranya però documentada: l’estona que li va caure a Peeters a Utrecht el 1973 va fer aquest soroll), et cau a terra i se t’esberla en mil bocins!  Oh, horror!  I ara què?  Aquí entrarien en joc els reparadors d’estones, gent preparada i eficient que en un plis-plas te les arreglen.  És més, ara em ve al cap la història de l’arregla-estones que se’n va trobar una al carrer. Estava espatllada i li va saber greu deixar-la allí, abandonada.  Per tant, encara que ningú la reclamés com a seva, se la va endur a casa per reparar-la. Després de dedicar-li el seu temps, talent i afecte, un cop la va tenir arreglada, en un formidable cop del destí, es va adonar que, en realitat, l’estona era seva!  Ni tan sols s’havia adonat que l’havia perduda!  Però el descobriment li va fer obrir els ulls i, a partir d’aquell moment, va decidir dedicar més estones a ell i als seus, que no pas al seu negoci, que, encara que benintencionat, li feia perdre les pròpies estones.

I ui!  Sense adonar-me’n, se m’ha acabat l’estona que tenia per redactar això.  Així que adéu i fins d’aquí una estona!

Vist des de lluny, l’objecte és una piràmide.  Però en realitat, es tracta d’un pont, un que creua (un mar?, un rierol?, una torrentera?) una extensió aqüífera de nom transició i que, és obvi dir-ho però cal alhora remarcar-ho, porta vers paratges desconeguts.  Qui sap?  Potser a l’altra banda un barquer et faci pagar penyora i t’obligui a tornar enrera si tens les butxaques buides; o potser Anubis et jutgi per qui ets i no saps, o potser et jutgis tu mateix per qui saps que no ets.  O trobis una balança amb una ploma d’estruç (i sense instruccions d’ús).  No ho sé.  Tot són preguntes sense resposta.  Pugi damunt l’interrogant, que fa corba, i després d’un lleuger (que s’ho creu) viatge, es trobarà vostè a l’altra banda, en un paratge estrany que mai ha trepitjat cap home, on les coses són d’una manera que ni tan sols havia somniat… A la dimensió desconeguda (ti-ro-ri-ro, ti-ro-ri-ro…!).  Perquè sí, el camí vers el desconegut no és fàcil, però quan la corda apreta massa (ergo quan tens els collons plens) i les estructures trontollen i no vols viure com un flam de gelatina, te n’adones que només tens un camí.  Sí, exacte, aquell que sempre havies vist però que per mandra/basarda/comoditat (escull tu mateix el mot correcte), no transitaves.  I ara ho faràs: per sobre de cadàvers de generals caducats, entre fileres de pollancres que creixen a ulls vista, al costat de piscines on només hi queden cap-grossos —ironia metafòrica o metàfora irònica dels que ja han fotut el camp i que la venjança de Thot els enxampi—.  I tot això, esmunyin-te per les escletxes entre segle i segle.  Què?  Que no s’entén?  Es clar.  Perquè es tracta d’un jeroglífic.  Com ha de ser.

O no és així?

No es tracta de cap efecte de la lent de la càmera.  La llum del sol es reflecteix en els cristalls de glaç i provoca aquesta visió, una freda i meravellosa tarda d’hivern a Estocolm (Suècia), que substitueix (menys mal!) qualsevol reflexió que jo pugui fer en el dia d’avui (foto treta d’aquí).

Ray Bradbury és el millor, no importa el gènere que toqui —conte, assaig o novel·la—, tot ho fa de meravella i cada pàgina seva és una lliçó de literatura.  Si tingués prou fang li faria una estàtua i l’adoraria cada dia cremant-li best-sellers i les obres completes de César Vidal.  Sota aquest títol tan planetari s’hi amaga un recull de contes molt terrenals: alguns tristos, d’altres dramàtics, graciosos, visionaris…  Tots ells genials.

La descoberta: El hombre de ninguna parte, d’Aleksandar Hemon.

Mai havia sentit a parlar d’aquest autor bosni resident a Xicago, però ha estat llegir aquest llibre i quedar-ne meravellat.  I està escrit directament en anglès, idioma que l’autor va aprendre d’adult, no és ni tan sols la seva llengua materna!  Combina magistralment veus narratives, situacions esperpèntiques (com a bon balcànic), humor, horror, i parla de moltes més coses de les que, en aparença, sembla.  Una joia i una lliçó de literatura d’alta volada.

L’assaig: La partida inmortal, de David Shenk.

Demostració de com es pot parlar de la història d’un joc que a molts els hi resulta avorrit, els escacs, i convertir-ho en quelcom de fascinant.  No parla de les millors partides de la història, sinó de la evolució del joc fins als nostres dies, al mateix temps que va narrant el desenvolupament d’una de les millors partides que mai hi ha hagut.  Absolutament entretingut, didàctic i addictiu, t’agradi o no el joc.