Li hagués volgut explicar tot. Tot. Però els seus ulls de seguida defugiren els meus. Així, la frase finalment pronunciada: “cafè i donut, si us plau”, em va semblar una cel·la. I encara que els barrots fossin de sucre i jo mateix n’esdevingués carceller, al cap i a la fi, barrots i carceller erem. Un cop més, em pensava que hauria de postergar l’assumpte —que en aquestes alçades ja començava a ser realment enutjós—, però quan em va dur l’esmorzar, no vaig poder evitar el pensament (també ensucrat si voleu, us ho consento) que la vetllada, tal volta, prometia més del què jo mai hagués gosat esperar-ne.
Comentaris recents