Recuerdo haber leído en algún viejo periódico o en alguna revista antigua una crónica que, relatada como si fuera real, contaba la historia de un hombre, de nombre Wakefield, que decidió marcharse a vivir lejos de su mujer una temporada larga.  Contado de manera abstracta, este acontecimiento no resulta muy raro; y tampoco debe ser tildado de pícaro o disparatado, sin la adecuada aclaración de las circunstancias.  Sin embargo, aunque lejos de ser el más grave, quizá represente el ejemplo de fechoría marital más insólito que se conozca.  Y, por otra parte, nos hallamos ante una monstruosidad tan digna de mención como cualquiera de las que aparecen en el catálogo de rarezas humanas.  Este matrimonio residía en Londres.  Fingiendo marcharse de viaje, el marido se fue a vivir justo a la calle contigua a su propio domicilio y permaneció allí más de veinte años sin que ni su mujer ni sus amigos supiesen nada de él, y sin que pueda hallarse asomo de razón a su decisión de autodesterrarse.  Durante todo aquel tiempo pudo contemplar su casa un día tras otro y vio con frecuencia a la afligida Sra.Wakefield.  Finalmente, tras este paréntesis tan largo en su felicidad conyugal —cuando su muerte se daba ya por segura, con su herencia repartida, su nombre totalmente olvidado, y cuando su esposa se había resignado hacía mucho, mucho tiempo a su madura viudedad—, entró una noche por la puerta tan tranquilo, como si solo se hubiera ausentado el día anterior, recuperando de nuevo su papel de amante esposo hasta la muerte.

(aquest és el magistral començament de Wakefield, de Nathaniel Hawthorne; il·lustració d’Ana Juan)

Li hagués volgut explicar tot.  Tot.  Però els seus ulls de seguida defugiren els meus.  Així, la frase finalment pronunciada: “cafè i donut, si us plau”, em va semblar una cel·la.  I encara que els barrots fossin de sucre i jo mateix n’esdevingués carceller, al cap i a la fi, barrots i carceller erem.  Un cop més, em pensava que hauria de postergar l’assumpte —que en aquestes alçades ja començava a ser realment enutjós—, però quan em va dur l’esmorzar, no vaig poder evitar el pensament (també ensucrat si voleu, us ho consento) que la vetllada, tal volta, prometia més del què jo mai hagués gosat esperar-ne.

Mai he estat un gran seguidor de Conan el Bàrbar (al principi, els camins de sang i fetge no m’agradaven; ara sé, però, que sí estan ben fets, no m’importa transitar per ells). Però sí, en canvi, em fascina la figura del seu creador, el texà Robert E.Howard, una persona que, vivint només trenta-un anys, va ser capaç de crear un personatge icònic (que no irònic, Conan va sempre al gra) que ha traspassat les fronteres del temps.  I no només això, també va imaginar una geografia sencera amb la seva història i regles pròpies; un món perfectament delimitat i organitzat on encabir al bàrbar (això sene parlar dels seus altres móns i personatges).  I, em pregunto jo, ¿com és possible que, en tan pocs anys de vida, creés i desenvolupés un món tan ric en matisos, només comparable als que va fer Tolkien (però aquest va viure fins als vuitanta anys)?  Una prodigiosa imaginació, és la resposta.  I molta capacitat d’observació.  Perquè el caràcter muntanyès i feréstec de Conan i companyia, Howard el treia de les tavernes texanes on anava a fer el whisky o el què fos, i de les batusses que allí acostumava a haver-hi dia sí, dia també.  En qualsevol cas, l’únic que sabem del cert és la darrera cosa que li va passar pel cap a aquesta persona d’imaginació descabdellada: una bala del calibre 38; disparada per ell mateix en no suportar la imminent mort de la seva mare, molt malalta i que el va seguir unes quantes hores més tard.

I aquesta mateixa bala, va ser la que van veure els camperols de les planures d’Aquilonia, quan passava pel cel, esquinçant-lo de dalt a baix i acabant per sempre amb la seva fam, desgràcies, esperança i tot el que tenien, tindrien o podien tenir; la mateixa que van veure en somnis els mags de la ciutat encantada de Shadizar; la que va acabar amb el senyor feudal de Zíngara i, de pas, amb el seu regne; la que tant anhelaven els governants eterns sobre els profunds penya-segats d’Hyperborea; la que va extingir totes les races de monstres marins del Mar Interior.  I els guerrers en el camp de batalla van aturar les seves lluites eternes i, uns mirant cap amunt i d’altres capcots, la sang va deixar de vessar i les espases es van congelar en un pause amb imatge tremolosa.  Tot això, tots aquests finals, totes aquestes desaparicions, per sempre més?  No.  Afortunadament, no.  Perquè tots aquests móns i personatges van reviure anys més tard quan, tant en el camp del còmic (sobretot Roy Thomas), com en el de la novel·la (sobretot L.Sprague de Camp), d’altres autors van agafar les regnes de les creacions de Howard, inventant noves històries i insuflant nova vida als personatges de sempre.

I tota aquesta tirallonga és per dir que, si us agrada l’aventura en estat pur, l’entreteniment ben fet i el respecte a un personatge que ja té vuitanta anys d’història, llegiu Conan: La leyenda.  Les seves noves aventures, les fetes ara, al segle XXI, valen molt la pena.  El guionista Kurt Busiek sap el que es fa i Cary Nord, amb llapis i sense entintar (a pèl, com aquell qui diu), dibuixa com vol.  Per Crom!

Mai hagués dit que un record,

en blanc i negre i mal emulsionat

, talment com les pelis de Súper 8,

podia ser només una intersecció.

Això era la Plaça de la Virreina per a mi

Fins que fa poc, sense anar més lluny

(i podria anar-hi si volgués, t’ho ben asseguro)

Doncs, deia, vaig descobrir-hi uns pots de pintura, sota una taula d’un bar, en una cantonada qualsevol, en un dia com un altre

I amb ells, vaig pintar un llenç que creia immutable

Ara groc, ara fúcsia, ara carbassa (i fixa’t que, amb les mateixes lletres, la paraula oculta que es forma és acabar)

I de fúcsia, en surt siau

I amb groc:

cor

—i no pas roc—.

Per tant,

(i ja té nassos que jo, dient-me Manel, et digui això)

((i no penso molestar-me gaire en separar els conceptes i si la majúscula no t’agrada, reina, te la confites))

Adéu Dolors.

Punt i final

Jo, illa de mi mateix, crec que he fet honor a aquest nom, perquè ja no duc la motxilla carregada a l’esquena, però encara la sento.  Però ep!, la mitologia, la mitologia!  Com sempre, és ella la que ens dóna la solució per a sortir-nos-en!: el laberint.  I el minotaure, que no és més que la part bestial de l’home que hi entra i que es perd i avança i retrocedeix i s’acaba entortolligant amb ell mateix, arquitecte i creador en temps pretèrits de despropòsits i del seu propi nus del qual, òbviament, només hi pot sortir ell, de la mateixa manera que (encara que això ni es diu ni s’explica als nens amb bata blanca de l’escola de pedra), també només hi pot entrar ell.  Però xst!, que és un secret!  Els altres creuen —de debò s’ho han empassat—, que hi poden entrar; realment n’estan convençuts, però s’autoenganyen amb pretextes que ni les mateixes velles del lloc s’empassarien i que, a més, titllarien de pretensiosos si els puguessin escoltar; i els rebutjarien de seguida, però no ho fan perquè tenen molt poques dents (i és per això que l’adverbi “esmoixinat” també s’ensorrà dins el mar com illa volcànica).  Però que tot això, laberint de paraules, no ens desvïi de la qüestió primordial, que és: i com rediantres es surt del laberint?  I el fil que porta a la roda de la màquina de filar n’és l’explicació i la llavor de tot plegat.  El fil i la dona.  Perquè és una dona qui et dóna el fil (i atenció que aquí l’accent no és tan important), Teseu fill meu, i no pot fer ni una engruna més del que ja està fent per tu.  Però aquest és un altre secret, encara que molt més obvi.  Ets tu qui ha de saber emprar el fil, única arma contra unes banyes d’ivori celestial que estriparien la Via Làctia si s’ho proposessin (però no ho fan perquè la seva feina és una altra, aquí a la terra, encara que això no treu que la banya esquerra estigui lleugerament esbiaixada cap al nord-est, la qual cosa fa que, quan el brau torça lleument el coll per a envestir en un gest que, segur, en d’altres circumstàncies hom podria considerar ben graciós i fins i tot bell, la banya apunti directament cap amunt, cap a la dotzena casa).  Tu has de saber emprar-lo.  O fes-te una forca amb ell i penja’t, si no ets prou home.  O arrenca’t els membres i, t’ho garanteixo, si el brau et troba ja no et farà res.  O, si vols, si tens valor, si goses, tu, heroi encara indigne de les consonants mudes, vés a per ell.  Enfronta-t’hi (encara que ja saps que no hi haurà confrontació, veritat?, sinó una abraçada bullint, però no bestial; forta, però no punyent; digne, que no imprescindible).  I és a partir d’aquí quan tu, Minotaure (perdó, Teseu), hauràs de llençar el fil (o potser era abans que ho havies de fer?).  Però no pateixis, car encara hi ets a temps.  De moment, tota aquesta confrontació succeeix sobre els caminois i canals d’un cervell de be del mercat del poble.  Ara ja estàs preparat?  Ja et sents prou valent?  Doncs apropa’t a ella i que dels seus pits brolli llet i mel i que formin dolços camins que seran, al cap i a la fi, on s’assentaran les bases de les parets del nou laberint.  El de debò.  Però no oblidis que tu ja tens el fil, fill meu.  I, sobretot, no oblidis que tu tens també el llapis.  Oh creador!

(escrit a una cambra de mala mort d’un hotel d’Iràklio en estranyes circumstàncies, amb una pica massa sospitosa a la dreta, una paret blanca al davant, una ampolla de Bacardi Breezer —que en realitat mai es va arribar a encetar— a l’esquerra, i un llit desfet al darrera.  I sense haver fumat res)

—Què t’ha sortit?

—El doble ú.

—Molt bé.  La tirada ja ha estat feta i, la teva sort, escrita.

—Que la puc repetir?  És que no els hi he donat el gir de canell que volia i…

—Impossible.  Les regles diuen que només es pot tirar un cop i prou.

—És que crec que, si hagués estat més atent, si m’hagués concentrat més en la tirada i en el meu gest, hauria sortit un altre resultat, molt més d’acord amb les meves possibilitats.  Tinc la impressió que aquest no m’escau, no s’adequa al meu tarannà i és, en notable manera, fins i tot antinatural.

—Entenc els teus retrets, però tot això és igual.  Una tirada i prou.  No importa en quines condicions es faci.

—I què vol dir exactament el doble ú?

—Un camí recte i llarg.  Una vida fàcil.  Amb dificultats, es clar, com les tenen totes, però el doble ú et dóna la força necessària (i fins i tot més encara) per a eliminar-les amb escreix.  Així mateix, et proporciona els trets de caràcter de l’empenta, la iniciativa, un gran orgull i molta capacitat de lideratge.  Armes més que suficients perquè aconsegueixis tot el que et proposis.

—I ja està?  Això és tot?

—Sí.  Això és tot.  Què més vols?  Molta gent mataria per obtenir aquests dons.

—I l’amor?  I la companyia?  On queden?

—Amb aquesta tirada, queden descartats.

—Però, i sí…

—He dit descartats.

—Però no ho entenc.  Si he de renunciar a aquestes coses, què hi surto guanyant?  Perquè, més tard o més d’hora, ja m’assabentaria de les meves qualitats de lideratge.

—Suposes massa.  Ara coneixes la teva tirada i això és molt més del que la majoria de mortals arribarà a conèixer mai.  Et sembla poc?  Saps quin és el teu camí i ja no existeix cap possibilitat d’error (a no ser que tu el vulguis experimentar, es clar).  No hauràs de cercar endebades, no t’entrebancaràs, no perdràs anys i panys.

—…

—Què, doncs?  M’emporto els daus i ho deixem córrer?

—No.  Accepto.

I vàrem encaixar com a senyal ineludible que el pacte quedava segellat per sempre.  I ell va agafar els daus i va guardar-se'ls, en una bosseta beix amb una veta de purpurina vermella, pel proper jugador que trobés en el seu camí.

I ara potser us penseu que això és tot i que ell va guanyar i jo vaig perdre.  Bé, pot ser.  Però tot es relatiu, sabeu?  Perquè el meu interlocutor, sí que és cert que va creure's guanyador, però el que llavors no sabia (encara que més tard sí que en va tenir coneixença, o al menys aixi m'ho van fer arribar els meus aliats) és que jo no estava jugant pas al seu joc, sinó al meu.  Jo estava jugant al mentider.

Era una madrugada tranquila. La oscuridad cubría el pueblo y se estaba bien en cama. El verano henchía el aire, el viento soplaba adecuadamente, el aliento del mundo era largo, tibio y lento.  Bastaba levantarse y asomarse a la ventana para saber que éste era realmente el tiempo primero de la libertad y la vida, que ésta era la madrugada primera del estío.

Douglas Spaulding, de doce años, abrió los ojos y dejó que el verano lo meciera perezosamente en su corriente nocturna.  Acostado, sintió que cabalgaba en los elevados vientos de junio, con el alto poder que le daba el cuarto abovedado de un tercer piso, en el edificio mayor del pueblo.  De noche, cuando los árboles eran una única ola, lanzaba su mirada, como la luz de un faro, sobre enjambres de olmos y robles y arces.  Ahora…

—Oh… —susurró Douglas.

Todo un verano que atravesaría el calendario, día a día.  Como la diosa Siva en los libros de viaje, vio unas manos que iban y venían, recogiendo manzanas ácidas, melocotones, y ciruelas de medianoche.  Se vestiría de árboles y arbustos y ríos.  Se helaría, alegremente, en la puerta escarchada de la casa de los helados.  Se tostaría, felizmente, con diez mil pollos, en el horno de la abuela.

Pero ahora lo esperaba una tarea familiar.

Una noche, todas las semanas, dejaba a sus padres y su hermanito Tom, que dormían en la casita de al lado, y subía aquí, por la oscura escalera de caracol, a la cúpula de los abuelos, y en esta torre de brujo podía dormir con truenos y visiones, y despertar antes del cristalino tintineo de las botellas de leche, y celebrar su ritual mágico.

De pie, ante la ventana abierta en la oscuridad, Douglas aspiró profundamente, y sopló.

Las luces de la calle se apagaron como velas en una torta negra.  Sopló otra vez y otra vez, y las estrellas empezaron a desvanecerse.

Sonrió.  Apuntó con el dedo.

Allí, y aquí.  Ahora aquí y aquí…

Las luces de las casas parpadearon lentamente y unos cuadrados amarillos se recortaron en la pálida tierra matinal.  Un rocío de ventanas se encendió de pronto, a lo lejos, en el campo del alba.

—Bostezad todos.  Todos arriba.

El caserón se movió en el piso bajo.

—¡Abuelo, saca los dientes del vaso!

Esperó un momento.

—¡Abuela, bisabuela, freíd las tortas!

El aroma caliente de la mantequilla subió por los callados pasillos y visitó a los pensionistas, los tíos, los primos.

—Calle donde viven los viejos, ¡despierta!  Señorita Helen Loomis, coronel Freeleigh, señorita Bentley, ¡tosan, despierten, tomen sus píldoras, muévanse!  Señor Jonas, ¡enganche su caballo, saque su carro!

Las casas descoloridas en la barranca del pueblo abrieron unos taciturnos ojos de dragón.  Pronto dos viejas resbalarían en la Máquina Verde por las avenidas matinales, saludando a todos los perros.

—Señor Tridden, ¡busque su carreta!

Pronto, echando chispas azules, el tranvía del pueblo navegaría por las calles de márgenes de ladrillos.

—¿Listos, John Huff, Charlie Woodman? —murmuró Douglas a la calle de los niños—.  ¿Listas? —les dijo a las húmedas pelotas de béisbol en los prados, a las hamacas que colgaban vacías de los árboles.

—Mamá, papá, Tom, despertad.

Los relojes despertadores sonaron débilmente.  El reloj de la alcaldía retumbó sobre el pueblo.  Los pájaros saltaron de los árboles, como una red echada al aire, cantando.  Douglas, director de una orquesta, apuntó al cielo del este.

El sol empezó a levantarse.

Douglas cruzó los brazos y sonrió con una sonrisa de mago.  Sí, señor, pensó, todos saltan, todos corren cuando grito.  Será una estación maravillosa.

Chasqueó los dedos por última vez.

Las puertas se abrieron de par en par.  La gente salió de las casas.

Empezaba el verano de 1928.

Capítol I d’El vino del estío (Dandelion wine, 1957), de Ray Bradbury (traducció de Francisco Abelenda)

La gràcia de qualsevol narració de viatges (en format prosa, còmic o el que sigui) és el punt de vista de qui la narra, una mirada personal i intransferible.  Ja a la primera pàgina d’Una judía americana perdida en Israel, l’autora americana Sarah Glidden ens adverteix que tot el que llegirem serà la seqüència sencera del viatge que va realitzar a la terra promesa, amb els únics buits a la història que es puguin atribuir a la memòria.  I en efecte, així és, perquè veiem a personatges fent coses que no s’acaben d’entendre ni se’ns donen més explicacions del seu comportament, pel fet que ni la mateixa autora les coneix (no va poder, o no va voler, preguntar-li’s).  Per tant, adoptem el mateix punt de vista que ella, el d’un turista en terra estrangera.  La història del seu viatge comença amb el programa de dret de naixement al qual es va apuntar, un programa organitzat per una fundació, a càrrec del govern israelià, que consisteix en pagar un viatge al país a tots els jueus que no hagin nascut allí, per tal que puguin així conèixer les seves arrels.  Ella és descendent de jueus, però religiosament no practicant i simpatitza amb el poble palestí.  Però decideix embarcar-se per tal de conèixer de primera mà, el conflicte israelo-palestí (encara que sigui a través del prisma d’un tour operator).  I, un cop allí, a la noia se li remouen coses.  I, de rebot, també a nosaltres, lectors.  Perquè el seu viatge recorda als que tots hem fet, portats d’un lloc a l’altre com un ramat, en un bus amb aire condicionat i a cops de xiulet: viatges que tenen la dubtosa capacitat de convertir meravellosos monuments en simples atraccions de parc temàtic.  Sí, el còmic arriba al lector per la seva honestedat —perquè està escrit des de les vísceres— però, al mateix temps, deixa també molt d’espai a la reflexió.  Però no, no assistirem a cap catarsi, les idees pro-palestines de la protagonista seran les mateixes al final de tot, la qual cosa no treu que passi per una muntanya russa emocional, que dubti d’ella mateixa i que es pregunti coses que fins ara mai s’havia qüestionat.  Descobrirà que hi ha israelians que estimen el seu país però, al mateix temps, reneguen de moltes de les accions del seu govern, s’emocionarà al Museu de l’Holocaust, ens explicarà quin és l’orígen de que la gent recolzi el front al Mur de les Lamentacions, compararà sempre la versió dels fets tal com surten als llibres d’història, amb la que li expliquen els guies (i poca cosa a veure, d’altra banda).  Tot això i més, fa que l’obra sigui molt recomanable i al mateix temps, ens fa girar els ulls sobre l’inacabable conflicte de l’Orient Mitjà més enllà dels titulars dels diaris.  I com a curiositat, al tractar-se d’una narració autobiogràfica, la noia confessa en una vinyeta (presidida per una senyera), que va venir a viure un any a Barcelona, just quan en el seu país va ser reelegit George Bush Jr., aquell que es creia xèrif i que els EUA eren la seva planura particular.  Impossible no simpatitzar amb ella.

Així, així, bufa, bufa, no t’aturis ara, que això s’ha de seguir inflant!  Més, més, encara hem de fer-la més gran!

No.

No m’agrada que s’utilitzi l’expressió bombolla immobiliària per a definir l’especulació salvatge i caníbal que pateix el sector.

perquè és que les bombolles,

les de debò

les que suren per l’aire i reflecteixen arcs de sant martí de corbes impossibles i solen tenir a un nen rialler al darrera

no s’ho mereixen.

Fa una pila d’anys, els antics haguessin vist en això un mal presagi.  Aquí ni s’hauran immutat, esclar, però estaria bé al menys un gest, ni que sigui doblar la ració de pa i aigua de la Democràcia (la de veritat, vull dir, la que està engarjolada des de fa tants anys, i no la seva germana borda que es passeja pel món —hi ha qui l’ha vist fent cantonades— amb un vestit que no és el seu).