Vals con Bashir, d’Ari Folman i David Polonski

Aprofitant tot el material creat per a la pel·lícula d’animació del mateix nom, el següent pas natural era utilitzar-lo per a fer-ne la versió en còmic, que realitza el mateix director.  Encara que és menys àgil que el film i perd un dels seus principals atractius: les veus originals de les persones entrevistades arrel de la matança de palestins al Líban al 1982.  Tot i així, segueix sent una història dura sobre la memòria, personal i col·lectiva, que calia explicar.

Las serpientes ciegas, de Felipe Hdez.Cava i Bartolomé Seguí

Premi Nacional de còmic del Ministerio de Cultura (és a dir, la consideració oficial de millor còmic espanyol de l’any passat), és una història de revenges ambientada a l’any 1939 a dos escenaris diferents: l’Espanya de les acaballes de la guerra civil i Nova York.  Molt ben documentada i dibuixada, la trama està farcida de sorpreses en un clima de desencís i derrota.

Pyongyang, de Guy Delisle

Divertidíssim exercici basat en el contrast entre cultures, que fa l’autor del Quebec al voltant de la seva pròpia experiència vivint a la capital de Corea del Nord.  Aporta el seu sentit de l’humor i un punt de vista occidental a tot el que l’envolta.  Primer no jutja, només observa, però al final, davant tantes coses que el (ens) sorprenen, acaba opinant.  Utilitza la mateixa tècnica narrativa en dos àlbums més: Shenzen (sobre la Xina) i Crónicas birmanas (Myanmar)

Existeix, existeix!  Aquesta n’és la prova fefaent, the living proof!  La fotografia està presa a la Xina per Raul Caballe i ens demostra que a qualsevol lloc, fins i tot a l’altre punta del món, podem trobar-lo!

O com començar bé una història.  Ara que fa poc que hem encetat l’any, és un bon moment per parlar de bones històries i dels seus començaments.  Com el que encapçala aquesta entrada, pertanyent a la novel·la Rebeca, de Daphne du Maurier, coneguda sobretot per l’adaptació cinematogràfica que va fer-ne Alfred Hitchcock, qui, amb molta intel·ligència, va fer començar amb una veu en off recitant la mateixa frase.  Això indica la importància de començar bé una narració, amb una frase o unes poques que captin immediatament l’atenció del lector i que despertin la seva curiositat.  Fa poc he gaudit amb Camí de Sirga, de Jesús Moncada, història fictícia al voltant de l’últim segle de vida de Mequinensa, vila de la Franja de Ponent doblement negada.  Per les autoritats del moment i per les aigües de la presa que hi van construir.  A sobre.

“Pilans i parets mestres van esberlar-se bruscament; una fragor eixordadora en la qual es barrejaven el cruixir de jàsseres i bigues, l’ensulsiada d’escales, trespols, envans i revoltons, l’esmicolament de vidres i la trencadissa de maons, teules i rajoles, va retrunyir per la Baixada de la Ferradura mentre la casa s’esfondrava sense remei.  De seguida, un núvol de pols, el primer dels que havien d’acompanyar la llarga agonia que començava aleshores, va elevar-se per sobre de la vila i es va esfilagarsar a poc a poc en l’aire lluminós del matí de primavera”.

Això sí que és començar bé, amb un paràgraf que enganxa i que parla de destruccions, les quals planejaran al llarg de tota la novel·la, però no com a amenaça, sinó com a cruel realitat.  Obra cabdal de la narrativa catalana, potser el seu llenguatge amplíssim i culte faci sotsobrar-ne una mica la lectura, però tard o d’hora hom acaba entrant-hi de la mateixa manera que un llaüt fendiria l’Ebre.

Com a exemple d’altres obres que fa poc he descobert i que també m’han impressionat (per tot: el començament, el final, el nus…), estan L’ombra de l’eunuc, obra pre-pamànica de Jaume Cabré, a on ja es pot gaudir del seu inimitable estil, i L’home manuscrit, a on Manuel Baixauli juga amb les paraules com li dóna la gana i ens fa partícips als lectors del seu joc.

I per acabar, que millor que un altre començament intrigant i magnètic:

“No he querido saber, pero he sabido que una de las niñas, cuando ya no era niña y no hacía mucho que había regresado de su viaje de bodas, entró en el cuarto de baño, se puso frente al espejo, se abrió la blusa, se quitó el sostén y se buscó el corazón con la punta de la pistola de su propio padre, que estaba en el comedor con parte de la familia y tres invitados.”

Pertany a Corazón tan blanco, de Javier Marías. Ara estaria bé acabar aquesta entrada amb un final a l’alçada dels exemples exposats, amb una frase lapidària tipus “Juro que nunca volveré a pasar hambre“, però, emparant-me en l’excusa que aquesta entrada parla de començaments, millor ho deixem per un altre moment…

El Govern francès investiga vint-i-tres suicidis a France Télécom

Arrel d’aquest titular tan bèstia, m’havia fet el propòsit d’escriure alguna cosa al respecte, però no veia clar el què, així que he decidit jugar al joc de les solapes de llibres, i he fet vàries sinòpsi molt minses de les que allí s’hi podrien trobar, a on cada una d’elles intenta un apropament literari de la notícia des d’un gènere determinat.  I aquestes són les històries inexistents: 

Policíaca: A S.R., el detectiu amb doble personalitat, li encarreguen que investigui vint-i-tres suïcidis que s’han produït dins d’una mateixa empresa.  Investigant com sempre a passos de cranc (la seva altra personalitat no vol saber-ne res d’investigacions), descobreix una conspiració a nivell mundial per assolir el monopoli del mercat de les telecomunicacions. 

Sci-fi: En una societat totalitària a on als nadons ja s’els implanta un telèfon mòbil en el crani, perquè l’Estat controli en el futur i de per vida les seves converses (als seus pensaments encara no hi han arribat però hi estan treballant), un malfuncionament en el sistema provoca que la persona acabi amb la seva pròpia vida als vint-i-tres anys.  Això no pot transcendir a la opinió pública perquè seria un escàndol, per tant, el cos dels Triple R (Règim de Reguladors de Records) es posa en funcionament per tal d’esborrar la memòria de la gent propera a les víctimes perquè no els recordin. 

Esotèrica: Vint-i-tres persones es suïciden, aparentment sense cap relació entre elles, però quan la policia registra les seves cases, a cada una d’elles hi troba una carta diferent que representa a un arcà major del tarot, de manera que al final reuneixen els vint-i-dos.  La vint-i-tresena carta és una estampa del compte de Saint-Germain.  A tot això se li sumen importants fenòmens meteorològics i un interès creixent per l’any 2012.  Una vident que treballa per la policia té estranys somnis premonitoris que li anuncien tot el què passarà a continuació. 

Romàntica: Una dona llegeix al diari una cadena de suïcidis dins d’una mateixa empresa.  En el nom d’una de les víctimes hi reconeix a un amor de joventut.  No sabent ben bé perquè, va al seu funeral i allí hi coneix al germà del difunt.  Comencen a veure’s més sovint i ella descobreix a un home amb una façana turmentada, però delicat per dins, que amaga un secret a on ella també hi jugarà un paper inesperat.

Felliniana: Un escriptor intenta fer un conte sobre un article del diari, però com que no s’en surt, acaba escrivint la història d’un escriptor que intenta fer un conte d’un article del diari i no s’en surt. 

Autobiogràfica: Narrada de manera visceral i en primera persona, parlaria de com quatre imbècils dirigeixen una companyia amb el cul, i de com els seus treballadors, al límit de la seva fortalesa psicològica, descobreixen com la recompensa per aguantar tant és encara collar-los més.  Com que és ficció, al final els responsables de l’empresa anirien a la garjola. 

Humor negre: Aquesta ja està feta, la van fer en cine els germans Coen. 

En fi, mai se sap, potser algun dia aquests cabdells puguin descabdellar-se.  O aquests cadells es facin grans.  O aquests cabells creixin fins a formar una espessa cabellera.  Qui sap.  Mentrestant, aquí queden.

Enceto aquí una secció mensual dedicada a recomanar tres còmics, dues novetats i un clàssic dels de tota la vida.

Emotional world tour, de Miguel Gallardo i Paco Roca (Astiberri, 2009)

Arrel de l’èxit l’any passat d’Arrugas i de María y yo, els seus respectius autors, que no es coneixien, al compartir editorial, van coincidir en moltes conferències i salons del còmic per presentar les seves obres.  Es van fer amics i com a resultat de la seva amistat i de totes les experiències compartides, neix aquesta obra a quatre mans farcida de les anècdotes viscudes durant el seu tour i que resulta molt divertida i emotiva.  L’únic punt negre és l’edició limitadísssima que n’ha fet la editorial, només 1500 exemplars.

Jazz Maynard #3: Contra viento y marea, de Roger i Raule (Diábolo, 2009)

Gènere negre en estat pur, amb ritme, intriga i persecucions, i fet per gent de l’Hospitalet.  L’acció no passa a Harlem, no, ni tampoc al Bronx, passa al Raval, el barri de tota la vida del protagonista.  Com que a Espanya no trobaven editor, els seus autors es van haver de buscar la vida a l’estranger i van aconseguir que Dargaud els hi ho publiqués a França.  Després del seu èxit al país veí, la sèrie es va publicar finalment aquí.  Aquest tercer número tanca la història que es va obrir al primer.

Batman: El regreso del señor de la noche, de Frank Miller (Norma, 2002)

Considerada encara ara, vint-i-tres anys després de la seva creació, la millor història mai feta de Batman.  Frank Miller ens el representa als seixanta anys d’edat, ja retirat de les dures tasques d’impartir justícia (o era venjança?), però la societat és tan malalta, caòtica, depriment i corrupta, que algú ha de posar-hi ordre de nou.  I Bruce Wayne es torna a posar la caputxa i la capa.  Però, ai! de la mateixa manera que ell torna també ho fan els seus enemics que, amb l’edat, només han fet que empitjorar.  Memorable la batalla amb Superman, un titella a les ordres del Govern.

Quin dia, senyor, quin dia!  Si fos matemàtic, aprendria d’una vegada que la distància més curta entre dos punts és la línia recta, i no estaria donant voltes i voltes per arribar a cap lloc.  Però no, no sóc matemàtic.  Si fos arquitecte, aprendria que si somio amb viure en el tercer pis, he de posar primer els envans i fonaments del primer.  Però no, tampoc sóc arquitecte.  Si fos psiquiatre, decidiria que tot el que sóc i el que no sóc, és a conseqüència d’algun trauma infantil i això em llevaria el complex de culpabilitat.  Però no, tampoc sóc psiquiatre.  Així que, què se suposa que he de fer, ara?  Mayday, mayday, Blackhawk abatut!  Sí, la trama ha seguit el seu desenllaç natural i ha passat el que havia de passar, i tot el que vull és un anagrama de seny i sí, jo ja m’entenc.  Ara ja sé que els ulls que m’interessen mai es posaran sobre aquestes lletres i això em dóna una llibertat gairebé infinita de dir el que vulgui.  Però, tornant al dilema principal, qui se suposa que sóc?  Ho saps tu, Fiódor?  Sóc l’home del subsòl del segle XXI, vivint en un metro de línies de colors amb un vestit gris marengo?  Visc en un arc de sant Martí perenne a on l’or de l’olla són monedes de xocolata desfeta?  A mi m’agradaria viure en un món a on les tapes aixecades dels wàters no fossin com les dels iogurts, que indiquen una data de caducitat.  I mira, ja està, és que me l’he deixada aixecada.  I ara què, ara s’ha d’acabar tot?  Tant importants són les diferències?  Escupo anhels alhora que tiro de la cadena per foragitar els neguits.  Ep, però no et despistis encara!  Se que puc insuflar vida a les lletres, jugar amb elles i modificar-ne el sentit.  Amb més o menys gràcia.  Puc paranoiar fins a l’extenuació i fer passar per boig al baró més sant de tots, o fer del pitjor dels assassins un tipus normal.  Ah, per tant, ja sé el que sóc!  Estava implícit en totes les frases anteriors!  Ai, però si sabent-ho, si reconeixent-ho, optés a la felicitat!  Però no, saber-ho, admetre-ho, no me la proporciona pas.  Si de cas quan ho porto a la pràctica.  Però clar, si estic dient ara tot això és perquè no tinc elecció, no puc escollir.  O ho faig o rebento, és així de senzill.  I potser, només potser, someone someday somewhere, pugui arribar a llegir-ho i a treure’n les conclusions corresponents.  Definitivament, he de deixar de prendre Frenadols caducats.  Quin dia, senyor, quin dia!

Aquest és el títol d’una lloable iniciativa blocaire consistent en trobar-nos cada dia, normalment a l’hora del croissant i el cafè amb llet, amb un conte diferent durant tot un any sencer.  La única condició és que no tinguin més de 365 paraules i tots els gèneres són benvinguts.  La meva humil aportació aquí.

Antoine de Saint-Exupéry tenia dues passions a la vida: volar i escriure.  Li encantava fer volar la ploma sobre el paper i escriure filagarses de fum en el cel amb el seu avió.  I en ambdues tasques s’hi dedicava amb passió.  Per tant, es pot assegurar que en ambdues tasques s’hi jugava la vida.  Com així va ser.  Al juliol de 1944 va envolar-se de l’illa de Còrsega a bord del seu Lightning P38, però mai va arribar a lloc.  Es va convertir en un punt del radar que va desaparèixer i també en un punt i seguit a la seva biografia, perquè al fer-ho, va néixer la controvèrsia sobre la seva desaparició.  I és que, què hi ha de més romàntic per a una persona que tota la vida ha viscut als núvols, que desaparèixer dins d’ells?  En el seu cas no podia ser de cap altra manera.  Durant anys i panys, vàries teories van sorgir especulant sobre el seu hipotètic final, però no va ser fins al 2004 que la veritat va aparèixer del fons del mar.  Es van localitzar les despulles despullades del seu avió a pocs metres de la costa de Marsella.  Aquest cop l’aparell, convertit en hàbitat d’eriçons i estrelles de mar i en lloc de pas d’escórpores i morenes, no tenia el cel, sinó el mar, per sostre.  Analitzant, investigant i cercant, es va descobrir que va ser abatut per un avió de la Luftwaffe.  I a més, es va averiguar també el nom del pilot de l’aparell alemany: Horst Rippert.  I, ironies o no de la vida, el pilot encara estava viu.  Als seus 88 anys recordava l’incident, un de tants d’aquells temps bèlics.  El que no sabia és a qui havia abatut aquell dia d’estiu.  Els investigadors li ho van dir i una llàgrima amarga va volar-li galta avall, escrivint el darrer capítol de la història.  A la tauleta de nit seguia havent-hi el seu llibre de capçalera, el seu preferit, el que sempre llegia als néts abans de gitar-los, el que sempre l’havia inspirat, la història d’un petit príncep.

(Fabulació basada en fets reals)